dilluns, 11 de març del 2013

Kolkata!


Sortim de Varanasi d'esquenes i somrient a qui ens saluda amb la ma. Debem ser una estampa molt graciosa. No hi ha qui ens miri i no li aparegui un somriure als llavis i, agradant-nos la situacio, som nosaltres qui provoquen aquestes reaccions a la gent del carrer.
Primer contacte amb els trens indis, no sabem si haurem de dormir els uns damunt els altres o tindrem habitacio i tot. Sigui el que sigui estem disposats a viure l'experiencia de 13 hores rodant per les vies del tren. Ja dins, l'ambient es agradable, la gent es amistosa i el recorregut que havia de ser interminable ja se'ns fa curt. De bon mati apareix davant els nostres ulls una Calcuta que se'ns assembla a Londres a uns i a l'Habana als altres. Pugem a l'autobus que ens porta al nostre barri i caminant amb la casa a l'esquena ens trobem ja a casa, Maria Hotel a Sudder Street. I ja dins l'habitacio amb sostres alts i un ventilador que dona voltes sense parar com si corres perque arriba tard a algun lloc. Sembla mentida pero tant felices les nostres panxes salten, canten, ballen i viuen remogudes i en caos constant. Ja ho diuen que l'India es caotica, no? Comencem a integrar-nos!
Fem dues noves companyes de cami, la Maialen i la Maitane, que compartiran passejos per una Calcuta desconneguda als nostres passos, apats i llargues converses. Recorrem carrers, visitem una altra part del Ganges, ens enamorem de les parades de fruita del mercat i tot i que no es una ciutat en la que hi hem posat grans expectatives, l'acceptem com a ciutat al nostre cami.
Anant a buscar el tren entre rapids comiats tristos pero amb un toc de color d'un vermell nas de pallasso, decidim retrobar-nos en tres setmanes en un altre raco de l'India. Fins aviat, princeses!
Ens sentim en pau amb nosaltres mateixes i amb el que ens envolta. Gaudim cada moment fent veure que es l'ultim, l'unic o el primer. No tenim por del que ens depara el cami perque ningu mes que nosaltres l'esta dibuixant (ja sabeu!). Tenim ganes (en ocasions ansia) d'explicar-vos-ho tot fil per randa, amb pels i senyals, amb tot luxe de detalls. Pero sabem que podeu esperar i us fara il.lusio que encara tinguem mes aventures a compartir. De moment unes quantes, bastantes, moltes...

Sigueu felicos, bonics i boniques!







Xenia i Mariona.

3 comentaris:

  1. QUE GRANS QUE SOU, en tots els sentits de les paraules,emb sento molt feliÇ de llegir i seguir el vostre blok i veure que esteu disfrutant de la experiencia del viatge i sobretot de la gent i les coneixenses noves que aneu fent dibuixanbos el cami, si us coneguessin els de jarabe de palo, segur que traurien una altra canÇo com la del " corazon que late", un peto per les dues, muuuuuuuuak

    ResponElimina
  2. Oleee tuuu !! quin sacrific mes graan eh haver de deixar barcelona !! vaya vidorra nenes ajajja !! ;) Seguiu disfrutant del moment , que és el mes important !! Cuideu-vos !!

    ResponElimina
  3. Hola guapixulis !!!! Quines fotos més maques !!!! Si això és guerra que no vingui la pau, que deia la padrina Carme !!!! Gaudiu dels moments amb intensitat que aquí entre politics gamarussos, corruptes i crisi no ens toca la pell al cos. Petonets des de terres catalanes.

    ResponElimina