Rajastan, la frontera amb el Pakistan.

Arribar a l'hotel d'Udaipur (super barato), sortir a caminar al centre de la ciutat per visitar tot allo que "no te puedes perder" i adonar-te que tens l'hotel a tuma pel cul... Per sort, ens agrada caminar (i estalviar en rickshaws ens agrada encara mes). Veiem el Lago Pichola, al mig l'hotel on es van gravar escenes d'Octopussy, una del 007. Ens passegem per carrers i carrerons de cases blanques amb les parets pintades, fem petites compres en botiques i botiguetes de gent del pais, visitem el City Palace, del que ens avorreix com una ostra l'audio guide...Fem un mati de relax, de fer de l'habitacio casa real i fem les maletes per seguir rodant. 
De bon mati, un autobus amb les butaques reclinables (reclinades tota l'estona) i ben caluros ens porta cap a Jodhpur, la ciutat blava, on en Kuku (ja em direu quin nom es aquest...) ens convenc per dormir al seu hotel. No us imagineu la ciutat tota blava, forca cases ho son pero ni molt menys totes. Esmorzant pa amb nutella en un carrero (no podem oblidar el bon gust de les coses de casa..), incontables families ens miren i una ens convida a casa seva i a contemplar les vistes des de la terrassa. No parlen ni una gota d'angles, la llengua de signes fa el be a tot el mon! Caminem hores i hores per carrers, carrerons, carrers sense sortida, carrerets i coses que semblen carrers. Ens assequem per dins, es impossible que ens quedi cap gota d'aigua a l'interior, com es pot arribar a suar tant? 
Agafem un tren nocturn, d'aquells de dormir que ens agraden i a les 6 del mati ens plantem a Jaisalmer on ens espera en Shiva per dur-nos a l'hotel. Estem a les portes del desert. Dormim dins el Fort i les nostres vistes des de l'habitacio son realment espectaculars. Tornem a perdre'ns (quan diguem aixo no dubteu de la nostra orientacio, almenys de la de la Mariona, volem dir que divaguem per la ciutat). Per dins i per fora del Fort, comprant (a les princeses de l'occident ens agrada consumir, ja ho sabeu!). Una ciutat que sembla feta pel decorat d'una pel.licula. Dinem i sopem en varies rooftop (terrasses) i ens dirigim al desert primer en jeep i despres en camell (autentiques dones del desert!). Uns camells, en Johnny Walker i en Rocky, que obeien el guia amb sorolls de boca quan tenia ganes de correr. "Fem un te" al bell mig de les dunes despres d'haver espatllat la camera de fotos (tranquiiiiils, seguiu llegint!). Sopem menjar no picant pero si especiat i voltem amb el camell de nit. Ens estirem dalt de la duna i disfrutem d'una nit d'estels brillants com mai, de fred i d'espantar escarbats (tot te la seva tecnica, pregunteu-ho a la Xenia). 
Retornades a la ciutat passem un dia intentant fer fugir la mandra, acomiadant-nos de la ciutat i fent, altre cop, la maleta. Una altra nit dalt del tren. Una nit de poques hores pero que ens agrada ben poc. No volem ser unes turistes mes, no ens agrada el paper de guiri no integrat i que ho veu tot des de lluny i des de fora. 
Tornem a estar caminant per la coneguda Jodhpur. Per fi, podem dir, despres d'una estona d'inestabilitats emocionals i baixons varis, que arriba el nostre enyorat positivisme de vida i que la sort ens torna a somriure. La camera se'ns torna reparada despres de pagar una mica, res com poder tornar a fotografiar els racons que anem coneixent! El senyor de l'audioguia ens explica els secrets d'un Fort que ni ens avorreix ni ens desagrada, Mehrangat, alcat sobre la ciutat.
Agafem un tren ben aviat direccio Ajmer i despres de caminar mitja hora ens sembla que les motxilles ja no pesin tant. Pushkar ens rep amb un hotel amb piscina (si, si, piscina, no es que ens haguem tornat boges i ens volguem gastar els sous de les nostres seguents vides, es baratuu!). Aquest poble no te res mes per donar-nos que un llac sagrat (un lloc important pel peregrinatge), un carrer ple de botigues i uns dies de relax entre la brisa marina del ventilador i remullar-nos a l'aigua. Fem un parell d'excursions per veure la ciutat des de les altures. Una vista forca impressionant des d'uns temples mig en destruccio. La calor, el sol i el paisatge arid fan que la pujada sigui mes dura del que sembla. Retornades a Ajmer ens acomiadem del Rajastan i ja tremolem imaginant la capital. 
Un sleeper de nit, tot sembla correcte. Uns intenten baixar i els de l'andana (sense tenir clar allo de "dejen bajar antes de subir") intenten encabir-se dins el vago. Tot ens comenca a ser estrany quan, on hi ha d'haver 6-8 persones, n'hi ha 13-14. Alguna cosa anuncia que aquesta nit sera divertida. I efectivament! Una nit d'overbooking envoltades de veritables indis que no parlen angles quasibe, gent que dorm a terra sense coixi, llencols ni res per l'estil i revisors que foten fora del vago gent a empentes ("this is India, my friend!" que diriem nosaltres...). Nomes preguem per no tenir ganes d'anar al lavabo (letrina, obviament!) per no haver de trepitjar quatre caps, sis cames i deu bracos pel cami...

Tenim problemes, creiem que hem perdut una altra de les targetes plenes de fotografies 280 i pico exactament mes. No entenem que passa, si som nosaltres, si es la camera, si son les targetes...No podem ensenyar-vos el que estem vivint. Prometem guardar-ho ben endins per explicar-vos-ho amb pels i senyals..

Un peto,
Xenia i Mariona.

Mumbai, capital de la industria del Bollywood.

Tornem a ser en una gran ciutat. Hem passat la nit dormint en un autobus, en un llit de matrimoni potser una mica curt pels Santpaus i amb un moviment no del tot agradable per les nostres panxes pero un llit al cap i a la fi. Mumbai torna a tenir el que han tingut totes les grans ciutats d'aquest viatge: alts edificis, avingudes amples, molta gent i massa cotxes, semafors (a vegades els hi fan cas), garitus d'occident i gran estacions de tren.
Visitem la Porta de l'India, on un mati anem a llegir amb el cos al sol i l'esquena suada. Ens segueix semblant curios que la gent es vulgui fer fotografies amb nosaltres nomes per no ser d'aqui. Se us acudiria mai demanar-li una fotografia a un xino enmig de placa Catalunya o a una guiri caminant per qualsevol carrer centric de Blanes? Encara gracies que algun d'ells demana permis i no semblen paparazzis robant-nos fotografies (com ja ens ha passat). Des de la Porta agafem un ferry que ens duu a la Illa Elephanta, a una hora de cami, plena de jardins amb cinc coves, 3 de les quals son temples. I, despres d'estar-ho desitjant amb candeletes, anem al cinema. Aquests dies projecten Cashme Badoo (curios que a tots els cinemes hi facin just la mateixa pel.licula), una comedia juvenil fresqueta i amb ball i musica, autentic Bollywood. Sona l'himne de l'India i ens posem de peu. Sona musica i mig ballem. I menjant crispetes gaudim repanpinflades en unes butaques de cinema de veritat. La segona pel.licula (al dia seguent) es un dramon, amb una mica d'accio i poc ball i musica pel nostre gust. En fi, una pel.licula que a casa no haguessim anat a veure mai.
Perdre's pels carrers d'aquesta ciutat te el seu encant. Ple d'edificis enormes i arquitectura colonial que xoca amb la imatge de centenars de families vivint al carrer, just a les voreres del davant. Aqui deixem ja tancat el que ens queda de voltar per l'India. Tenim tots els bitllets de tren fins arribar a Delhi (no sabeu que facil es comprar-los a Catalunya comparat amb el show de comprar-los aqui).

Sigueu felicos, bonics i boniques.
Xenia i Mariona.

..y olvidate de la preocupacion!

Despres de deixar occident, tres autobusos ens porten a Margao, ciutat de pas que tampoc passaria a la historia del viatge si no fos pels dibuixos de les parets i l'ambient que es respira a l'estacio de trens. Una nit alla i ja tenim massa ganes d'arribar al lloc del que tothom ens ha parlat. Agafem el tren i tenim temps de dormir, xerrar, llegir, esmorzar i ambientar-nos a l'entorn veient "El llibre de la selva". Imaginacio, planteu-vos al tros de la pel.licula on els monos rapten en Mowgli i el jefe canta el "oh, dubidu, quiero ser como tuuu..."Hampi ens rep amb una sorpresa. En Juanma camina pel carrer com si aixo ja fos casa seva. Una abracada, quatre explicacions, quatre recomanacions i ja hem d'acomiadar-nos d'ell per centessima vegada (i ja creiem que ultima!).

Una altra cabana passa a ser casa nostra. Aquesta no acaba de ser exactament el que considerarem casa. La calor, la mosquitera i els mosquits impedeixen que les nits siguin les millors del viatge, pero les estrelles brillen quasi mes que mai i ens passariem tota una nmit per contar-les. Unes motos es deixen conduir per camins i caminets. Ruines, pedres, roques, pobles, palmeres, temples, calor, sol i restaurants on fer la migdiada.
Una moto s'ho fa anar be per no tornar amb nosaltres a casa, pero tot i aixi veiem una preciosa posta de sol enfilats i fent malabars damunt de les roques del temple dels monos (despres d'haver pujat les 570 escales que ens hi duen). Ja tenim lloc preferit on, quan podem, esmorzem, dinem i sopem (quan no ens diuen que esta tancat, no hi ha power o ens foten fora...). Quan podem i ja no suportem les calors infernals dels migdies de Hampi, ens acostem al llac i ens hi capbussem. L'entorn es tan refotudament precios...

Fem un mati de temples, que si Ganesh, que si Shiva...i a la Mariona la Lakshmi la beneeix. Una caricia de trompa al cap i tot es veu amb ulls diferents, ulls de sort, ulls de persona beneida, en fi. Una altra moto decideix estar cansada de veure cada dia el mateix i ens fa anar al mecanic.

Definitivament comprovem que en aquest raco de mon les postes de sol tenen un encant especial, un noseque que enamora, alguna cosa que encara ens uneix mes. L'ultim mati decidim veure com el cuidador (de tot se'n diu cuidar avui en dia!) ajuda la Lakshmi a dutxar-se al riu. Nosaltres admirem i disfrutem amb l'espectacle com si fossim al circ. Un passeig per un cami que acaba sense avisar ens porta a les dues i a en Mowgli (el nostre nou amic gos) a enfilar-nos per roques i a fer-nos passar per escaladores expertes. L'ombra d'una gran roca ens deixa descansar i reflexionar sobre com de felices som i felicitar-nos mutuament pels 3 mesos viatjant 24 hores plegades (i ni una baralla, nens, ni una!!).

En fi, ens acomiadem d'un raco que recomanem a tothom que viatgi a aquest pais, escaladors experts, principiants, visitants amb bracos de persona esquifida... Un lloc especial que deixem ben guardat i al que ja hem promes tornar. (plegades, amb nocions de pujadores de muntanyes i dins d'un viatge del que ja en coneixem la ruta).

 Seguiu gaudint, bonics!
Xenia i Mariona.

Si aixo es guerra....que no vingui pau!

Som dia 21, avui hem quedat amb la Maitane i la Maialen a la German Bakery d'Arambol. Fem escala d'autobusos: Margao train station, Margao bus station, Panaji, Mapusa i a l'ultim autobus el desti, coincidencia o el que sigui que ha de ser, fa que el retrobament sigui abans, tots dins el mateix bus, tots arribant tard, tots felicos de veure'ns les cares de nou. Trobem el que sera casa nostra a Goa, una cabana de bambu a 70 metres de l'aigua, i marxem a fer el sopar de benvinguda. Son dies de platja, de llac, de fer-nos agradar conduint una moto (sense experiencia, sense casc, sense carril propi, amb gent al darrere, amb la felicitat dibuixada en cada rafega de vent que pentina els nostres cabells i amb camins per fer i defer sense punt d'arribada). Celebrem aniversaris de vintiquatre anys i fem regals sorollosos de sorpresa. Coneixem gent del pais que tenen el cap ben lluny del mateix pais.

A l'anterior actualitzacio ja us vam parlar del Kike, un noi de Saragossa molt viatjat. Compartim dinars, sopars, cerveses, concerts i jam sessions.
Heu sentit parlar del Holi, clar esta. Ara ja es tracta d'una festa coneguda arreu del mon. Nosaltres l'hem viscut aqui, d'on es originaria. Col.lorejant-nos amb la moto, desitjant-nos un: Happy Holi! a tothom que passa i sent els "guiris" mes colorits que es pot veure pel mercat de les puces d'Anjuna. Fins i tot, com actrius i actors famosos, ens demanen fer-se fotografies amb nosaltres, com a simbol de Holi. Tornem a casa i ens posem guapos, avui es el sopar de comiat. 

Aixo es tan occidental que"l'anem a fer una birra" ja no ens sembla estrany. Dormim acompassades al ritme de la nit i ens llevem per acomiadar qui ha compartit part del viatge i bots de carretera darrere la moto. Per sort, ja imaginem la retrobada a casa d'uns i a casa els altres.

I un dels moments mes emotius dels quasitresmesos que portem aqui: mengem un croisant de nutella (no us flipeu, no s'assembla ni de ben lluny als croisants que teniu al cap!) pensant que d'aqui unes hores el nostre superheroi ens deixara de protegir. Per sort, te un munt de fulls on tot el que hi escrigui ens arribara rapidament i sense necessitat de carter ni noves tecnologies. (Abracada telepatica, contacontes!) Si fossim nosaltres les escriptores del teu blog, segur que et mereixeries una actualitzacio a "una persona, un mon". Trobarem a faltar trobar-te (quasi) cada mati corrent, els (contes) que ens has explicat, que ens desitgis cada nit somnis dolcos i lliures, cantar cancons en grup, que ja te'ns perdis per tot arreu, imaginar histories de nasss de pallassos i fugir de les vaques al teu costat. Tenim massa projectes al teu costat a la tornada, per tant, ves preparant la barca, pirata!

I ara, aqui, comenca el nostre viatge en solitari. Una solitud de parella. Uns dies mes d'exercici, de platja, de relax, de menjar, de migdiada, de passejos i de nits musicades. Un llit emmosquiterat del que fa mandra entrar i sortir per la tecnica super depurada que ja dominem al cap d'uns dies.
Els matins estan plens de despertadors, mandra, roba de correr, peus descalcos sobre la sorra de la platja, trobades amb gent estranya que ens fa petites entrevistes els ultims minuts de recorregut, travessar rius quan desemboquen al mar, crancs que fugen als nostres peus i estrelles de mar ensorrades.

Happy Holi, bonics!
Xenia i Mariona.