Corroborem que ja hem estat al sud!

 Després d'una altra nit de tren (comencem a arribar a la conclusió que quasi dormim millor als trens que als hostals), arribem a Bengalore on fem escala agafant un altre tren. Sht! No ho digueu al revisor però hem fet tot el trajecte damunt els caps dels passatgers, al lloc on viatgen normalment les maletes. No us penseu que ens hem tornat boges, ho hem après de la gent d'aquí. A Mysore coneixem com es fan els "biris", tabac natural sense additius químics, com fan l'incens i comprem essències naturals. Voltem pel mercat de fruita i verdura quan els venedors ja pleguen les parades per anar cap a casa. Quan ens llevem, un autobús ens porta dalt d'un turó amb un parell de temples que no passaran a la història del nostre viatge (sin más!). El palau del Maharajà es fa immens als nostres ulls. Un gran jardí i un munt de temples l'envolten i el fan més bonic. Una audioguia en espanyol ens fa imaginar com es vivia en aquesta casa. Tot i així, tot ho disfrutem rascant-nos aquí, rascant-nos allà, amb molta força de voluntat i una paciència que encara no haviem utilitzat en el que portem de viatge. El senyor farmacèutic corrobora el que ja haviem previst: una petita reacció al.lèrgica que superem sense més (una mica de crema antihistamínica i ja està!). Il.luminen el palau al tard, li ressegueixen tots els contorns amb milers de bombetes quan ja és tot fosc. A l'hostal ens acomiadem del Manel i el Juancho, ens veiem a casa, companys! Sopem i agafem un altre sleeper train que ens portarà a la platja altra vegada. 

Un rickshaw ens porta al centre del poble on ja fem d'una habitació casa nostra. Aquests dies coneixem Kudle Beach perdent-nos per roques de platja i camins per autèntics aventurers, Ohm Beach (que és la nostra preferida si li trobes el racó) i Half-Moon Beach (on veiem el Quique per primera vegada). Un rickshaw amb presses ens porta a agafar un tren que, amb nervis, cames tremoloses, ungles rosegades i plans per descarregar motxilla, comprar bitllets i pregar que el tren tingui misericòrdia amb nosaltres, ens desespera arribant una hora i mitja tard.

Us hem d'anunciar oficialment que la Xènia és un reclam per a les vaques sagrades índies. Agrada perquè sí. Ens han atacat ja unes quantes vegades i han volgut menjar-se el nostre esmorzar. En fi, no li agraden!





 





Sigueu beeen feliços, bonics i boniques!
 
Mariona i Xènia

Anant del sud al nord per l'oest, Tamil Nadu i Kerala.

Pugem al tren amb 30 hores per endavant. Es tard, ja de nit i tenim la son ja dins el cos. Pugem i ens esperen les lliteres que ja coneixem. Una a baix, una al mig i una a dalt. Passem la nit i surt el sol. Ens espera un dia de lectura, fruita, escriptura, xerrera i inici de projecte. Si, ara tenim un projecte (un en concret ara dins els caps. Des que estem aqui n'arribem a tenir milions). Tenim ganes de cooperar, col.laborar, coneixer mes a fons, aprendre i creixer encara una mica mes del que estem fent (ja, se que sembla dificil!). Vam posar-nos en contacte amb Haribala ( http://haribalaong.blogspot.in/ ) i conviurem amb ells els mesos de juny i juliol a Koilakuntla, Kurnool, Andhra Pradesh. Mes endavant us explicarem mes concretament la nostra feina.
En fi, trenta hores que van passar volant. Un dia sencer i dues nits. El tren anava dues hores tard i l'hora d'arribada era les 6 i poc del mati a Chennai, pero a les 4'30h ens llevem quasi sols al vago i amb soroll d'estacio de fons. Haviem arribat i ningu ens havia despertat per informar-nos-en. Sort que era la ultima parada del recorregut, sino potser us estariem escribint des de la fi del mon. 

 Chennai, ciutat grossa, de fet, immensa, desperta als nostres ulls entre badalls, lleganyes i esperes d'autobus. Durant el tren ens han recomanat visitar Mamallapuram. Per tant, ens dirigim en aquesta direccio. Un nou raco amb calor, motxilles i mosquits i ja tenim l'hostal on dormirem. Anem cap a la platja. Primera vegada en mesos que veiem el mar i deixem ballar les nostres ments en un ocea desconnegut. Passem la tarda en una zona que ens sorpren, un parc ple de grans pedres com llencades des d'una nau del cel, amb petits microclimes on realment es pot respirar, pedres tallades amb superheroines i vaques sagrades i petites construccions on des de dalt shi veuen les postes de sol. Tambe hi ha un far que indica el cami de possibles pescadors desorientats. Dormim entre mosquiteres amb forats, mosquits dins i mosquits fora i un ventilador que ni fa moure l'aire calent que inunda l'habitacio i comenca a ofegar-nos.Un bany de bon mati, una mica de ioga, una capbussada amb mon dels somnis. Passegem una estona i un autobus ens porta a caminar altra vegada amb la casa al damunt per agafar un tren dels de veritat sense haver de dormir (per sort no a hora punta!). Dinar super barat al restaurant oficial de l'estacio i ja tornem a ser dalt d'un tren amb la sleeper class direccio Kanyakumari. 

Ens llevem al sud, al sud del sud de mes al sud (algu diria que som del sud de sentiment, som del sud de les arrels). Ens fem un fart de passejar pels carrerons daquest poble pescador amb un tant per cent de turisme indi forca elevat, barques, pescadors, sortides i postes de sol amb el sol mes immens que havien gravat abans els nostres ulls. Temples enmig de l'aigua on hi hem d'arribar amb vaixell i un temple a terra ferma que ens deixa entre sorpresos i estranyats. Ens llevem un mati per veure el naixement del sol pero la pluja i els nuvols no ens el volen deixar veure. Curiosos i plens d'ansia d'aventures decidim sortir de casa igual. La pluja vesteix (o desvesteix) els nostres cossos que des de l'escullera criden a tots els deus i al mon sencer que som felicos i aixi procurarem seguir. I aqui acaba la historia de Kanyakumari al nostre diari, amb un altre tren on aquesta vegada coneixem el Manel, un arquitecte de Santa Coloma que viura amb nosaltres i compartira "10 milles per veure una bona armadura".

Ens dirigim a Varkala, un indret que la guia recomana als "motxilerus" (podriem dir que ja ho som una mica) i que a nosaltres ens sembla al que s'assemblaria a un veritable parais. Platges de sorra fina i aigua calenta, txiringuitos amb menjar mes occidentalitzat, crancs amagats a la sorra que ens sorprenen corrent amb nosaltres els matins esportistes (si, hem comencat a correr!), matins d'esmorzar sucs de fruita naturals i torrades amb nutela i una nit de comiat en que ens regalem un sant sopar. Per ser un poble de costa, peix, calamars i gambes. Llastima que ens falta un bon vi d'acompanyament. Un mati despres de correr amb suor i sal de mar sobre els nostres cossos encara ajudem uns pescadors que donen instruccions de com hem de col.laborar per treure la barca de l'aigua. Han estat dels millors comiats i un tren ja ens porta cap a Alappuzha.

 

Despres d'una estona buscant, l'hostal ve a nosaltres i l'habitacio, amb unes congues (trencades!) ens crida a tocar. Es nit de Shivaratri i al costat del temple es fa festa. A ritme de musica hindu i algun que altre hit com el "Disco dancer" marxem sent l'anima de la festa i tenim sobre nostre les mirades dels nous admiradors (amb els nostres movimientos sexys, mare de deu senyoor!). Una nit d'estels preciosos orfes de lluna. El dia seguent anem a fer una ruta pels backwaters amb la petita barca del nostre conductor preferit, en Guirish. Un recorregut que se'ns fa forca llarg (5 hores asseguts al terra de la barca). Fem tarda d'escriure i de panxing. 

Ens llevem i els autobusos saben on anem. Ens porten directament a Fort Cochin on, despres de buscar forca estona, amb les motxilles a l'esquena, trobem un lodge a la nostra mida. Parets plenes de graffitis del Bansky, lampares hippies, terres i portes pintades, una habitacio amb una dutxa d'aigua minima pero acollidor, divertit i entranyable. Marxem a visitar el poble i un parell de motorickshaws ens porten gratis cap al barri jueu on ara nomes hi viuen quatre families. Visitem la sinagoga i tornant caminant ens trobem que just fins dema hi ha la "India's First Biennale, comprem l'entrada i visitem alguns dels edificis de l'exposicio. Veiem les xarxes xineses al tard, com ens han recomanat i quan ja volem anar cap a l'hostal fem competicio nois-noies per comprovar l'orientacio i rapidesa de cada equip. Les noies en 7 minuts som ja dins l'hostal tocant la guitarra i cantant hits que tenim al cap des de fa dies. Els nois tarden dues hores en trobar el lloc on dormim i gracies a algu que els porta amb moto fins la porta. 

 Ens llevem i arribem a Munnar amb autobus. Es un descans de la calor, una nit freda de mantes, una sensacio que feia molt temps haviem oblidat. Un poble rodejat de camps de te que ens brinda un passeig de tot un mati perdent-nos entremig de plantacions que s'estenen fins on arriben els nostres ulls. De tornada cap a casa passem per un museu del te. Un autobus ens torna capficades i absortes en els nostres pensaments, en versions de cancons que ja son banda sonora del viatge i en contes de llibretes per l'Anna. 
Si, volem dedicar una part d'aquesta actualitzacio a ella. L'Anna te 5 mesos i mig i quan tornem ja tindra un mes de vida. Benvinguda al mon, petita bonica. Ja t'esperem amb candeletes!!

Ja sabeu, a disfrutar, capsgrossos! :)

Xenia i Mariona.

Kolkata!

Sortim de Varanasi d'esquenes i somrient a qui ens saluda amb la ma. Debem ser una estampa molt graciosa. No hi ha qui ens miri i no li aparegui un somriure als llavis i, agradant-nos la situacio, som nosaltres qui provoquen aquestes reaccions a la gent del carrer.
Primer contacte amb els trens indis, no sabem si haurem de dormir els uns damunt els altres o tindrem habitacio i tot. Sigui el que sigui estem disposats a viure l'experiencia de 13 hores rodant per les vies del tren. Ja dins, l'ambient es agradable, la gent es amistosa i el recorregut que havia de ser interminable ja se'ns fa curt. De bon mati apareix davant els nostres ulls una Calcuta que se'ns assembla a Londres a uns i a l'Habana als altres. Pugem a l'autobus que ens porta al nostre barri i caminant amb la casa a l'esquena ens trobem ja a casa, Maria Hotel a Sudder Street. I ja dins l'habitacio amb sostres alts i un ventilador que dona voltes sense parar com si corres perque arriba tard a algun lloc. Sembla mentida pero tant felices les nostres panxes salten, canten, ballen i viuen remogudes i en caos constant. Ja ho diuen que l'India es caotica, no? Comencem a integrar-nos!
Fem dues noves companyes de cami, la Maialen i la Maitane, que compartiran passejos per una Calcuta desconneguda als nostres passos, apats i llargues converses. Recorrem carrers, visitem una altra part del Ganges, ens enamorem de les parades de fruita del mercat i tot i que no es una ciutat en la que hi hem posat grans expectatives, l'acceptem com a ciutat al nostre cami.

Anant a buscar el tren entre rapids comiats tristos pero amb un toc de color d'un vermell nas de pallasso, decidim retrobar-nos en tres setmanes en un altre raco de l'India. Fins aviat, princeses!
Ens sentim en pau amb nosaltres mateixes i amb el que ens envolta. Gaudim cada moment fent veure que es l'ultim, l'unic o el primer. No tenim por del que ens depara el cami perque ningu mes que nosaltres l'esta dibuixant (ja sabeu!). Tenim ganes (en ocasions ansia) d'explicar-vos-ho tot fil per randa, amb pels i senyals, amb tot luxe de detalls. Pero sabem que podeu esperar i us fara il.lusio que encara tinguem mes aventures a compartir. De moment unes quantes, bastantes, moltes...

Sigueu felicos, bonics i boniques!

Xenia i Mariona.

Varanasi, Vanarasi o Benares?

L'autobus sembla no tenir pressa ni hora d'arribada a casa clara. Asseguts amb els culs ja quadrats, ens desafia la paciencia. Xerrem amb el nou company de viatge, el Juan Carlos, fem pulseres, llegim, dormim i observem el paisatge. Alguns amb tantes hores fins i tot devoren llibres. Espantem la gent amb els nostres culs blancs sota la pluja i la ciutat ens rep "por todo lo alto". Carrers foscos, caca de vaca al terra barrejada amb fang, motxilles a l'esquena i passejant-nos per la Varanasi cercant un llit buit. Un raconet de terra i uns matalassos d'escuma ens fan servei i passem la primera nit a casa, contents, nerviosos i ansiosos per coneixer-nos ja els amagatalls d'aquesta ciutat. La nova parada del cami apareix davant nostre amb dies ennuvolats i plujosos. Tot i aixi no ens deixa de sorprendre. No plora, es purifica (i ens purifica!), potser fins i tot plou aigua del Ganges. Aqui es on va morir Shiva, el destructor del mon (per sort Brahma el crea de nou i Vishnu el preserva i aixi successivament). Pero aquest poder de destruccio te alhora un gran poder purificador tant a nivell personal com a nivell universal. Es per aquest motiu que en aquesta ciutat hi trobem, a la vora del Ganges, families incinerant els cossos dels seus familiars recent morts, bodes, gent banyant-se i purificant els seus cossos...

Volem marxar al Kumh Mela pero ens esperem a que el cel faci una treva i ens concedeixi la possibilitat de visitar el lloc del que tant ens han parlat. Aquests dies afegits a Varanasi ens brinden la possibilitat de veure el trasllat de campaments amb desenes i desenes de Naga Babas (guerrers de Shiva) a la vora del riu a causa del mal que ha fet la pluja i les inundacions als campaments d'Allahabad. Aquests personatges son aquells qui renuncien a tots els vincles que els uneixen a allo terrenal o material per consagrar-se a la recerca de l'alliberament espiritual. Aixi es converteixen en monjos errants, dedicant-se a la meditacio i la contemplacio. Son personatges que van vestits amb cendres i coloregen la seva pell.
Despres de tot aixo us preguntareu: i que cony es el Kumh Mela aquest? Aqui ve l'explicacio!

Es tracta d'un peregrinatge hindu 4 vegades cada 12 anys. Cada cicle d'aquests 12 anys inclou un "maja kumbhamela", aquest any a Allahabad (a 3 hores amb autobus de Varanasi) on hi participen milions i milions de persones. Aquest any s'hi esperen uns 100 milions. En aquest peregrinatge l'aconteixement mes important es la immersio al riu. Els Naga Babas (ara ja heu de saber qui son!), els dies astrologicament calculats (dies de Shahi Shan) son els primers en banyar-se nus, despres tothom pot. Submergir-se completament, segons els hindus, netejara de tots els pecats el protagonista i les seves seguents 88 generacions.

Arribat el moment, l'autobus ens deixa a les portes dels campaments. S'allarga fins on arriba la vista, miris cap on miris. L'arribada al Rainbow Camp ens fa sentir especials (realment, ho som?). Despres de caminar durant una hora amb els sol volent travessar les nostres pells (pells que als pocs dies se sentiran ressentides), ens reben amb abracades (de les llargues, de les que agraden tant) i amb uns quants: benvinguts a casa! Aqui som gent d'arreu, babas i fins i tot nens. Ens transmet una pau interior que ens transporta a una petita platgeta a la vora d'un riu, que sera el nostre raco preferit dels 2 dies que conviurem amb aquesta gent. Per ells els diners no son necessaris i no cal que aportem res durant la nostra estada. O si, de fet, aportem allo mes gran que tenim i allo que mes agraeixen, ens aportem a nosaltres mateixos, les nostres mans, les nostres converses, la nostra col.laboracio...

Tornem a Varanasi, deixant el Juanma al Rainbow, despres d'haver vist un raconet de mon que reuneix gent, que d'un principi, ens semblaven bojos i que, despres, potser, ens han fet sentir mes bojos a nosaltres. Retornades a la gran ciutat, hem de fer el que de moment menys ens agrada, acomiadar-nos. En Juan Carlos torna a casa. El veurem a la nostra tornada, de ben segur!
Uns dies de tranquil.litat, fotografies i menjar que s'apropa a l'occidental i ja ens tornem a trobar els tres cowboys (ja retrobats) amb les motxilles a l'esquena buscant l'andana del nostre tren, el nostre vago i la nostra llitera.

I aixi estem, esperant que us agradi seguir-nos llegint i visqueu una mica el que estem vivint nosaltres. Seguiu alegres i disfrutant!
Salut!

Xenia i Mariona.