El camí per arribar a casa!

Esperar, esperar i esperar...esperar desespera? En tot cas, a nosatres ens acaba servint per explicar-vos coses que no sabem i ni rastre de la desesperació! Hospet ens acull amb en Ramesh presentant-se'ns a la porta i el seu acompanyant, el "noi del cafè" que: parla una miqueta el català. Ens condueixen a Hampi i passem un dia i mig a l'Ohm Shiva Guest House. Repetim el que un dia ens va agradar però aquesta vegada arribem al llac sense motos. Ens llevem ben aviat i un tren ens duu a Margao, una estació que ens agrada. Margao busos, Panjim, Mapusa i Arambol, 4 recorreguts coneguts, i arribem just a l'hora per menjar-nos una bona "pizza" de xampinyons. Cocks town, el seu wifi, el seu menjar (els seus cheese nans), i la nostra habitació amb un ventilador especial que sembla que no faci res però que quan de nit decideix prendre's un descans ens trobem a les dues de la matinada al passadís amb una espelma pregant a qualsevol que ens torni la llum. I són dies de monzó, de pluges que calen, de sols espatarrants, l'aigua del mar remoguda que s'empassa varnilles d'ulleres de sol. Dies de lectura, de relax, de prendre poc sol, de caminar per carreteres que es fan eternes i que es mengen el temps, que acaba passant volant. Dies que havien d'incloure altra vegada la desesperació de l'espera i que acaben incloent un: madre mida, com passa de ràpid el temps!
I ens tornem a trobar a Hampi, en mode standby, després de l'estimada combinació d'autobusos, trens i rickshows però en direcció contrària,a les cinc del matí, esperant que en Ramesh ens reculli per agafar l'autobús direcció Anantapur.
Que ens rebin parlant espanyol i fins i tot una mica de català ens segueix sorprenent. Això, que ja som a Fundació Vicenç Ferrer. L'Imanol Arias sopa davant nostre totes les nits que hi dormim, diuen que hi grava una pel.lícula d'aquestes de tve de 2 o 3 capítols. Visitem els seus projectes: objectes fets a mà, llibretes, estampació de teles... Visitem l'hospital i el lloc on descansa aquesta persona admirable. Coneixem la seva companya de viatge, l'Anna Ferrer.
La sensació de la trobada amb els nens apadrinats dels tiets de la Xènia és ben estranya però més tard ho recordarem rient. El Giri és vergonyós i la seva família ens acull com si fossim part d'ella. Vol ser mestre i jugar al cricket és la seva distracció més gran.
Ens hem d'acomiadar de la truita de patates, el pollastre a la planxa i la crema de pastanaga. Dos autobusos ens transporten a Koilakuntla, el paisatge ja ha canviat. Tot sec, tot roca. I la Gabi i la Maria ja ens esperen a la porta d'Haribala. La Xènia massa carregada, la Mariona coixejant pel nou esquinç de turmell.

 

Seguiu/sigueu feliços, bonics i boniques!

Xènia i Mariona.

Un nou fitxatge al passaport..

-La gent aquí a l'aeroport sembla feliç, això és senyal que ens ho passarem bé. 
Després de quasi morir d'un atac de cor per culpa d'un indi que ens informa malament dels requisits que es demanen per entrar al país i per la visa gratuïta d'un mes, un taxista ens té 3 hores (en un trajecte que en dura 1/2) voltant per Chinatown. El següent dia coneixem KaoSan Road i la seva calor infernal i sortim per potes cap allà on sigui. Primer destí? TONSAI! Això ja no és l'Índia però no podem parar de comparar, és més car i hi hem de fer més el guiri. D'agència en agència i tiro porque me toca. Una barca ens duu a la platja/ paradís escalador i allà ja comencem a sentir-nos com a casa, entre catalans i espanyols.. Passem una setmana entre caminets de muntanya, platja, sol i slackline. Fem companyia a l'Alicia que s'ha fet mal al peu i ens acomiadem amb una promesa: fins d'aquí a dos anys! El que no sabem és que hem decidit viatjar cap a Koh Tao en dia de tempesta. Els cover rains no ho acaben de superar, la roba i tot el que tenim dins se'ns mulla. El sopar i el viatge nocturn amb vaixell ens portarà problemes aquests següents dies: vòmits, cagarrines i mal de panxa. Per sort, ara sí, arribem a CASA (sí, amb majúscules!). Després de caminar força estona amb tot el pes que tenim al damunt, ens reben la Gina i l'Aitana amb una benvinguda semblant al "welcome home" de fa uns mesos. IHASIA s'ha convertit en casa, en el refugi que necessitavem des de feia uns dies. Sentir català i castellà i menjar alguna cosa diferent als últims mesos, fins i tot alguna cosa que s'assembla al menjar al que estavem acostumades. Ens ajuden a descobrir el món submarí, a no agoviar-nos si hem de respirar a través d'una ampolla, a aprendre a moure'ns només amb els peus (si utilitzes les mans....errrooor! No us ho recomano), a fer submarinisme en toda regla, a descobrir el moviment ballarí de l'arlequí, la forma peculiar del box fish i que no importa la profunditat on siguis si un banc de barracudes s'obre al teu davant com si d'una porta automàtica es tractés. En Salva, l'Unai, la Marta, el Toni, la Gina, l'Aitana i el Brujo ens obren les portes per conèixer un món meravellós, un món emocionant i preciós. Una parada tècnica a Bangkok ens fa encomanar a tots els déus i a creuar els dits. Tot apunta a que tindrem visa. Una setmana més a Koh Tao ens fa sentir part d'aquesta gran família que tenen tots ells aquí. Celebrem un aniversari i ens recorrem cales i caletes (a les pujades caminant!) amb el nostre conductor preferit, l'Héctor i la seva moto, que ens suporta a tots tres. Un tauró se'ns passeja per davant a la Shark Bay i el seguim, no sigui el cas que no en tornem a veure cap altre. 
Ens acomiadem altra vegada (a alguns sense dir-los adéu) d'un lloc i d'una gent que ens ha près un trosset de cor i descobrint el Castle, guirilàndia borratxa, ja sabeu què és. 
Tornem a la capital a recollir els passaports i...SORPRESA! tenim visat a l'Índia fins el novembre. Però no us esvereu, que tornem abans!
Chinatown ens sorprèn, sense farmàcies, amb uns fils encerats que ens aniran de fàbula per passar l'estona. I au, a viure un parell de dies en un hostal podrit i fastigós on l'últim dia reclamem que no marxem fins que ens obrin l'aigua i ens poguem dutxar.
I ens fem un fart d'esperar. A l'aeroport de Bangkok fora i dins, a l'aeroport d'Hyderabad i a l'estació de trens. Entremig, dos avions i la cara de felicitat d'un nen que rep una pulsera a conjunt amb el seu bat de cricket. 
Sí, BENRETORNADES A L'ÍNDIA!

Molts petons, bonics!
Xenia i Mariona.

De la capital del pais a la capital de l'amor per excelencia.

Despres de tots aquests mesos trepitgem la capital del pais. Sense coneixer-la ja ens fa por...

Ens rep una vella Delhi de matinada encara amb la son als ulls, i un metro (si, si, esteu llegint be, un metro!) nou, mes nou que a Barcelona, ens duu a Nova Delhi, on podem arribar a la conclusio que entrem a la ciutat per la porta gran...Ens intenten timar...A NOSALTREES! Els que ens llegiu normalment i els que tot just ara ens seguiu el rastre sabeu que ja portem un temps patejant-nos aquestes terres. Aquell senyor (cara dura i desgraciat tambe el podriem anomenar) ens explica que l'oficina on volem comprar una serie de bitllets de tren estara tancada fins al cap de tres dies i el molt imbecil ens tanca una reixa als morros. Sabem que no es veritat i entre aixo, la calor d'una estacio india a les 6 del mati i la rabia que ens esta fent sentir aquest home, tot suma per a que el nerviosisme vagi pujant de 7 a 9 sobre una escala de 10. L'home acaba sortint per potes i a les 8 les oficines son obertes i tenim els bitllets a la ma. Amb positivisme ens prenem aquesta ciutat com un lloc de pas i la intentem coneixer recorrent-la a peu, veient tot el que sha de veure. Dit i fet, 7 hores caminant amb pocs i curts descansos. El Red Fort, el museu de Gandhi, Conaught Place i el barri treballador (una Barcelona constant a les 7 del mati), el barri ric on estan situades les embaixades, la porta de l'India i el monument al lloc on van matar a Gandhi. Una ciutat una mica caotica pero no tant com imaginavem, de gent pobra, de gent rica i on la diferencia es massa palpable, massa visible. Ciutat que ja nomes tornarem a trepitjar (excepte el seu aeroport) quan marxem/retornem/volem/patim cap a "casa", cap a Catalunya, millor dit!

I ara si, un avio ens condueix a Bangkok. Un nou pais impres al nostre passaport. 

AGRA. I tu que estaries disposat a fer per amor? Els Amics de les Arts ja deien: "I contemplant el Taj Mahal des de l'ultim angle que ens quedava em vas fer una pregunta que no em negaras que tenia mala bava. "Un maraja va perdre la seva dona i aquest palau li va fer construir. Si ens passes aixo a nosaltres, que faries tu per mi?""

La millor escena per preguntarho? Davant del Taj Mahal, potser? 

- Amor de veritat?- ens preguntem- d'aquell en el que no creiem?. Si. Doncs...tot?

I llavors ens apareix aquella minima esperanca que ens queda a tots quan el final que preveiem no es el que voldriem. I si...? No estem disposades a deixar temptar la sort. Una de les coses que hem apres aquests ultims mesos es que en tot moment tenim la paella pel manec i aixo ens agrada, de fet, ens encanta! Ens mirem l'una a l'altra amb una moneda a la ma. Sabem que pensem, sabem quin es el desig de l'altra. Pero clar, els desitjos no es poden explicar, oi? La llencem al lloc on descansen dues persones que si que creien en l'amor. Taj Mahal, dona'ns sort, va, Taj Mahal! I sortim d'alla com qui no vol la cosa, com si dins no hagues passat res, admirant el que algun dia algu va fer per amor. Un espectacle arquitectonic, un palau que s'ha de veure una vegada a la vida. Nosaltres hi hem entrat amb els nervis del: aiaiai, el Taj Mahal... i n'hem sortit felices amb el: quina passada, tiu!
I ara...et toca a tu! Que estaries disposat a fer per amor?

Perdoneu per la falta de fotos...no ens la volem jugar a perdre'n mes. Tingueu paciencia, que en tindrem per donar i vendre a l'arribada, aneu preparant cerveses a la nevera!

Xenia i Mariona.

Rajastan, la frontera amb el Pakistan.

Arribar a l'hotel d'Udaipur (super barato), sortir a caminar al centre de la ciutat per visitar tot allo que "no te puedes perder" i adonar-te que tens l'hotel a tuma pel cul... Per sort, ens agrada caminar (i estalviar en rickshaws ens agrada encara mes). Veiem el Lago Pichola, al mig l'hotel on es van gravar escenes d'Octopussy, una del 007. Ens passegem per carrers i carrerons de cases blanques amb les parets pintades, fem petites compres en botiques i botiguetes de gent del pais, visitem el City Palace, del que ens avorreix com una ostra l'audio guide...Fem un mati de relax, de fer de l'habitacio casa real i fem les maletes per seguir rodant. 
De bon mati, un autobus amb les butaques reclinables (reclinades tota l'estona) i ben caluros ens porta cap a Jodhpur, la ciutat blava, on en Kuku (ja em direu quin nom es aquest...) ens convenc per dormir al seu hotel. No us imagineu la ciutat tota blava, forca cases ho son pero ni molt menys totes. Esmorzant pa amb nutella en un carrero (no podem oblidar el bon gust de les coses de casa..), incontables families ens miren i una ens convida a casa seva i a contemplar les vistes des de la terrassa. No parlen ni una gota d'angles, la llengua de signes fa el be a tot el mon! Caminem hores i hores per carrers, carrerons, carrers sense sortida, carrerets i coses que semblen carrers. Ens assequem per dins, es impossible que ens quedi cap gota d'aigua a l'interior, com es pot arribar a suar tant? 
Agafem un tren nocturn, d'aquells de dormir que ens agraden i a les 6 del mati ens plantem a Jaisalmer on ens espera en Shiva per dur-nos a l'hotel. Estem a les portes del desert. Dormim dins el Fort i les nostres vistes des de l'habitacio son realment espectaculars. Tornem a perdre'ns (quan diguem aixo no dubteu de la nostra orientacio, almenys de la de la Mariona, volem dir que divaguem per la ciutat). Per dins i per fora del Fort, comprant (a les princeses de l'occident ens agrada consumir, ja ho sabeu!). Una ciutat que sembla feta pel decorat d'una pel.licula. Dinem i sopem en varies rooftop (terrasses) i ens dirigim al desert primer en jeep i despres en camell (autentiques dones del desert!). Uns camells, en Johnny Walker i en Rocky, que obeien el guia amb sorolls de boca quan tenia ganes de correr. "Fem un te" al bell mig de les dunes despres d'haver espatllat la camera de fotos (tranquiiiiils, seguiu llegint!). Sopem menjar no picant pero si especiat i voltem amb el camell de nit. Ens estirem dalt de la duna i disfrutem d'una nit d'estels brillants com mai, de fred i d'espantar escarbats (tot te la seva tecnica, pregunteu-ho a la Xenia). 
Retornades a la ciutat passem un dia intentant fer fugir la mandra, acomiadant-nos de la ciutat i fent, altre cop, la maleta. Una altra nit dalt del tren. Una nit de poques hores pero que ens agrada ben poc. No volem ser unes turistes mes, no ens agrada el paper de guiri no integrat i que ho veu tot des de lluny i des de fora. 
Tornem a estar caminant per la coneguda Jodhpur. Per fi, podem dir, despres d'una estona d'inestabilitats emocionals i baixons varis, que arriba el nostre enyorat positivisme de vida i que la sort ens torna a somriure. La camera se'ns torna reparada despres de pagar una mica, res com poder tornar a fotografiar els racons que anem coneixent! El senyor de l'audioguia ens explica els secrets d'un Fort que ni ens avorreix ni ens desagrada, Mehrangat, alcat sobre la ciutat.
Agafem un tren ben aviat direccio Ajmer i despres de caminar mitja hora ens sembla que les motxilles ja no pesin tant. Pushkar ens rep amb un hotel amb piscina (si, si, piscina, no es que ens haguem tornat boges i ens volguem gastar els sous de les nostres seguents vides, es baratuu!). Aquest poble no te res mes per donar-nos que un llac sagrat (un lloc important pel peregrinatge), un carrer ple de botigues i uns dies de relax entre la brisa marina del ventilador i remullar-nos a l'aigua. Fem un parell d'excursions per veure la ciutat des de les altures. Una vista forca impressionant des d'uns temples mig en destruccio. La calor, el sol i el paisatge arid fan que la pujada sigui mes dura del que sembla. Retornades a Ajmer ens acomiadem del Rajastan i ja tremolem imaginant la capital. 
Un sleeper de nit, tot sembla correcte. Uns intenten baixar i els de l'andana (sense tenir clar allo de "dejen bajar antes de subir") intenten encabir-se dins el vago. Tot ens comenca a ser estrany quan, on hi ha d'haver 6-8 persones, n'hi ha 13-14. Alguna cosa anuncia que aquesta nit sera divertida. I efectivament! Una nit d'overbooking envoltades de veritables indis que no parlen angles quasibe, gent que dorm a terra sense coixi, llencols ni res per l'estil i revisors que foten fora del vago gent a empentes ("this is India, my friend!" que diriem nosaltres...). Nomes preguem per no tenir ganes d'anar al lavabo (letrina, obviament!) per no haver de trepitjar quatre caps, sis cames i deu bracos pel cami...

Tenim problemes, creiem que hem perdut una altra de les targetes plenes de fotografies 280 i pico exactament mes. No entenem que passa, si som nosaltres, si es la camera, si son les targetes...No podem ensenyar-vos el que estem vivint. Prometem guardar-ho ben endins per explicar-vos-ho amb pels i senyals..

Un peto,
Xenia i Mariona.

Mumbai, capital de la industria del Bollywood.

Tornem a ser en una gran ciutat. Hem passat la nit dormint en un autobus, en un llit de matrimoni potser una mica curt pels Santpaus i amb un moviment no del tot agradable per les nostres panxes pero un llit al cap i a la fi. Mumbai torna a tenir el que han tingut totes les grans ciutats d'aquest viatge: alts edificis, avingudes amples, molta gent i massa cotxes, semafors (a vegades els hi fan cas), garitus d'occident i gran estacions de tren.
Visitem la Porta de l'India, on un mati anem a llegir amb el cos al sol i l'esquena suada. Ens segueix semblant curios que la gent es vulgui fer fotografies amb nosaltres nomes per no ser d'aqui. Se us acudiria mai demanar-li una fotografia a un xino enmig de placa Catalunya o a una guiri caminant per qualsevol carrer centric de Blanes? Encara gracies que algun d'ells demana permis i no semblen paparazzis robant-nos fotografies (com ja ens ha passat). Des de la Porta agafem un ferry que ens duu a la Illa Elephanta, a una hora de cami, plena de jardins amb cinc coves, 3 de les quals son temples. I, despres d'estar-ho desitjant amb candeletes, anem al cinema. Aquests dies projecten Cashme Badoo (curios que a tots els cinemes hi facin just la mateixa pel.licula), una comedia juvenil fresqueta i amb ball i musica, autentic Bollywood. Sona l'himne de l'India i ens posem de peu. Sona musica i mig ballem. I menjant crispetes gaudim repanpinflades en unes butaques de cinema de veritat. La segona pel.licula (al dia seguent) es un dramon, amb una mica d'accio i poc ball i musica pel nostre gust. En fi, una pel.licula que a casa no haguessim anat a veure mai.
Perdre's pels carrers d'aquesta ciutat te el seu encant. Ple d'edificis enormes i arquitectura colonial que xoca amb la imatge de centenars de families vivint al carrer, just a les voreres del davant. Aqui deixem ja tancat el que ens queda de voltar per l'India. Tenim tots els bitllets de tren fins arribar a Delhi (no sabeu que facil es comprar-los a Catalunya comparat amb el show de comprar-los aqui).

Sigueu felicos, bonics i boniques.
Xenia i Mariona.

..y olvidate de la preocupacion!

Despres de deixar occident, tres autobusos ens porten a Margao, ciutat de pas que tampoc passaria a la historia del viatge si no fos pels dibuixos de les parets i l'ambient que es respira a l'estacio de trens. Una nit alla i ja tenim massa ganes d'arribar al lloc del que tothom ens ha parlat. Agafem el tren i tenim temps de dormir, xerrar, llegir, esmorzar i ambientar-nos a l'entorn veient "El llibre de la selva". Imaginacio, planteu-vos al tros de la pel.licula on els monos rapten en Mowgli i el jefe canta el "oh, dubidu, quiero ser como tuuu..."Hampi ens rep amb una sorpresa. En Juanma camina pel carrer com si aixo ja fos casa seva. Una abracada, quatre explicacions, quatre recomanacions i ja hem d'acomiadar-nos d'ell per centessima vegada (i ja creiem que ultima!).

Una altra cabana passa a ser casa nostra. Aquesta no acaba de ser exactament el que considerarem casa. La calor, la mosquitera i els mosquits impedeixen que les nits siguin les millors del viatge, pero les estrelles brillen quasi mes que mai i ens passariem tota una nmit per contar-les. Unes motos es deixen conduir per camins i caminets. Ruines, pedres, roques, pobles, palmeres, temples, calor, sol i restaurants on fer la migdiada.
Una moto s'ho fa anar be per no tornar amb nosaltres a casa, pero tot i aixi veiem una preciosa posta de sol enfilats i fent malabars damunt de les roques del temple dels monos (despres d'haver pujat les 570 escales que ens hi duen). Ja tenim lloc preferit on, quan podem, esmorzem, dinem i sopem (quan no ens diuen que esta tancat, no hi ha power o ens foten fora...). Quan podem i ja no suportem les calors infernals dels migdies de Hampi, ens acostem al llac i ens hi capbussem. L'entorn es tan refotudament precios...

Fem un mati de temples, que si Ganesh, que si Shiva...i a la Mariona la Lakshmi la beneeix. Una caricia de trompa al cap i tot es veu amb ulls diferents, ulls de sort, ulls de persona beneida, en fi. Una altra moto decideix estar cansada de veure cada dia el mateix i ens fa anar al mecanic.

Definitivament comprovem que en aquest raco de mon les postes de sol tenen un encant especial, un noseque que enamora, alguna cosa que encara ens uneix mes. L'ultim mati decidim veure com el cuidador (de tot se'n diu cuidar avui en dia!) ajuda la Lakshmi a dutxar-se al riu. Nosaltres admirem i disfrutem amb l'espectacle com si fossim al circ. Un passeig per un cami que acaba sense avisar ens porta a les dues i a en Mowgli (el nostre nou amic gos) a enfilar-nos per roques i a fer-nos passar per escaladores expertes. L'ombra d'una gran roca ens deixa descansar i reflexionar sobre com de felices som i felicitar-nos mutuament pels 3 mesos viatjant 24 hores plegades (i ni una baralla, nens, ni una!!).

En fi, ens acomiadem d'un raco que recomanem a tothom que viatgi a aquest pais, escaladors experts, principiants, visitants amb bracos de persona esquifida... Un lloc especial que deixem ben guardat i al que ja hem promes tornar. (plegades, amb nocions de pujadores de muntanyes i dins d'un viatge del que ja en coneixem la ruta).

 Seguiu gaudint, bonics!
Xenia i Mariona.

Si aixo es guerra....que no vingui pau!

Som dia 21, avui hem quedat amb la Maitane i la Maialen a la German Bakery d'Arambol. Fem escala d'autobusos: Margao train station, Margao bus station, Panaji, Mapusa i a l'ultim autobus el desti, coincidencia o el que sigui que ha de ser, fa que el retrobament sigui abans, tots dins el mateix bus, tots arribant tard, tots felicos de veure'ns les cares de nou. Trobem el que sera casa nostra a Goa, una cabana de bambu a 70 metres de l'aigua, i marxem a fer el sopar de benvinguda. Son dies de platja, de llac, de fer-nos agradar conduint una moto (sense experiencia, sense casc, sense carril propi, amb gent al darrere, amb la felicitat dibuixada en cada rafega de vent que pentina els nostres cabells i amb camins per fer i defer sense punt d'arribada). Celebrem aniversaris de vintiquatre anys i fem regals sorollosos de sorpresa. Coneixem gent del pais que tenen el cap ben lluny del mateix pais.

A l'anterior actualitzacio ja us vam parlar del Kike, un noi de Saragossa molt viatjat. Compartim dinars, sopars, cerveses, concerts i jam sessions.
Heu sentit parlar del Holi, clar esta. Ara ja es tracta d'una festa coneguda arreu del mon. Nosaltres l'hem viscut aqui, d'on es originaria. Col.lorejant-nos amb la moto, desitjant-nos un: Happy Holi! a tothom que passa i sent els "guiris" mes colorits que es pot veure pel mercat de les puces d'Anjuna. Fins i tot, com actrius i actors famosos, ens demanen fer-se fotografies amb nosaltres, com a simbol de Holi. Tornem a casa i ens posem guapos, avui es el sopar de comiat. 

Aixo es tan occidental que"l'anem a fer una birra" ja no ens sembla estrany. Dormim acompassades al ritme de la nit i ens llevem per acomiadar qui ha compartit part del viatge i bots de carretera darrere la moto. Per sort, ja imaginem la retrobada a casa d'uns i a casa els altres.

I un dels moments mes emotius dels quasitresmesos que portem aqui: mengem un croisant de nutella (no us flipeu, no s'assembla ni de ben lluny als croisants que teniu al cap!) pensant que d'aqui unes hores el nostre superheroi ens deixara de protegir. Per sort, te un munt de fulls on tot el que hi escrigui ens arribara rapidament i sense necessitat de carter ni noves tecnologies. (Abracada telepatica, contacontes!) Si fossim nosaltres les escriptores del teu blog, segur que et mereixeries una actualitzacio a "una persona, un mon". Trobarem a faltar trobar-te (quasi) cada mati corrent, els (contes) que ens has explicat, que ens desitgis cada nit somnis dolcos i lliures, cantar cancons en grup, que ja te'ns perdis per tot arreu, imaginar histories de nasss de pallassos i fugir de les vaques al teu costat. Tenim massa projectes al teu costat a la tornada, per tant, ves preparant la barca, pirata!

I ara, aqui, comenca el nostre viatge en solitari. Una solitud de parella. Uns dies mes d'exercici, de platja, de relax, de menjar, de migdiada, de passejos i de nits musicades. Un llit emmosquiterat del que fa mandra entrar i sortir per la tecnica super depurada que ja dominem al cap d'uns dies.
Els matins estan plens de despertadors, mandra, roba de correr, peus descalcos sobre la sorra de la platja, trobades amb gent estranya que ens fa petites entrevistes els ultims minuts de recorregut, travessar rius quan desemboquen al mar, crancs que fugen als nostres peus i estrelles de mar ensorrades.

Happy Holi, bonics!
Xenia i Mariona.