-La gent aquí a l'aeroport sembla feliç, això és senyal que ens ho passarem bé.
Després de quasi morir d'un atac de cor per culpa d'un indi que ens informa malament dels requisits que es demanen per entrar al país i per la visa gratuïta d'un mes, un taxista ens té 3 hores (en un trajecte que en dura 1/2) voltant per Chinatown. El següent dia coneixem KaoSan Road i la seva calor infernal i sortim per potes cap allà on sigui. Primer destí? TONSAI! Això ja no és l'Índia però no podem parar de comparar, és més car i hi hem de fer més el guiri. D'agència en agència i tiro porque me toca. Una barca ens duu a la platja/ paradís escalador i allà ja comencem a sentir-nos com a casa, entre catalans i espanyols.. Passem una setmana entre caminets de muntanya, platja, sol i slackline. Fem companyia a l'Alicia que s'ha fet mal al peu i ens acomiadem amb una promesa: fins d'aquí a dos anys! El que no sabem és que hem decidit viatjar cap a Koh Tao en dia de tempesta. Els cover rains no ho acaben de superar, la roba i tot el que tenim dins se'ns mulla. El sopar i el viatge nocturn amb vaixell ens portarà problemes aquests següents dies: vòmits, cagarrines i mal de panxa. Per sort, ara sí, arribem a CASA (sí, amb majúscules!). Després de caminar força estona amb tot el pes que tenim al damunt, ens reben la Gina i l'Aitana amb una benvinguda semblant al "welcome home" de fa uns mesos. IHASIA s'ha convertit en casa, en el refugi que necessitavem des de feia uns dies. Sentir català i castellà i menjar alguna cosa diferent als últims mesos, fins i tot alguna cosa que s'assembla al menjar al que estavem acostumades. Ens ajuden a descobrir el món submarí, a no agoviar-nos si hem de respirar a través d'una ampolla, a aprendre a moure'ns només amb els peus (si utilitzes les mans....errrooor! No us ho recomano), a fer submarinisme en toda regla, a descobrir el moviment ballarí de l'arlequí, la forma peculiar del box fish i que no importa la profunditat on siguis si un banc de barracudes s'obre al teu davant com si d'una porta automàtica es tractés. En Salva, l'Unai, la Marta, el Toni, la Gina, l'Aitana i el Brujo ens obren les portes per conèixer un món meravellós, un món emocionant i preciós. Una parada tècnica a Bangkok ens fa encomanar a tots els déus i a creuar els dits. Tot apunta a que tindrem visa. Una setmana més a Koh Tao ens fa sentir part d'aquesta gran família que tenen tots ells aquí. Celebrem un aniversari i ens recorrem cales i caletes (a les pujades caminant!) amb el nostre conductor preferit, l'Héctor i la seva moto, que ens suporta a tots tres. Un tauró se'ns passeja per davant a la Shark Bay i el seguim, no sigui el cas que no en tornem a veure cap altre.
Ens acomiadem altra vegada (a alguns sense dir-los adéu) d'un lloc i d'una gent que ens ha près un trosset de cor i descobrint el Castle, guirilàndia borratxa, ja sabeu què és.
Tornem a la capital a recollir els passaports i...SORPRESA! tenim visat a l'Índia fins el novembre. Però no us esvereu, que tornem abans!
Chinatown ens sorprèn, sense farmàcies, amb uns fils encerats que ens aniran de fàbula per passar l'estona. I au, a viure un parell de dies en un hostal podrit i fastigós on l'últim dia reclamem que no marxem fins que ens obrin l'aigua i ens poguem dutxar.
I ens fem un fart d'esperar. A l'aeroport de Bangkok fora i dins, a l'aeroport d'Hyderabad i a l'estació de trens. Entremig, dos avions i la cara de felicitat d'un nen que rep una pulsera a conjunt amb el seu bat de cricket.
Sí, BENRETORNADES A L'ÍNDIA!
Molts petons, bonics!
Xenia i Mariona.
Després de quasi morir d'un atac de cor per culpa d'un indi que ens informa malament dels requisits que es demanen per entrar al país i per la visa gratuïta d'un mes, un taxista ens té 3 hores (en un trajecte que en dura 1/2) voltant per Chinatown. El següent dia coneixem KaoSan Road i la seva calor infernal i sortim per potes cap allà on sigui. Primer destí? TONSAI! Això ja no és l'Índia però no podem parar de comparar, és més car i hi hem de fer més el guiri. D'agència en agència i tiro porque me toca. Una barca ens duu a la platja/ paradís escalador i allà ja comencem a sentir-nos com a casa, entre catalans i espanyols.. Passem una setmana entre caminets de muntanya, platja, sol i slackline. Fem companyia a l'Alicia que s'ha fet mal al peu i ens acomiadem amb una promesa: fins d'aquí a dos anys! El que no sabem és que hem decidit viatjar cap a Koh Tao en dia de tempesta. Els cover rains no ho acaben de superar, la roba i tot el que tenim dins se'ns mulla. El sopar i el viatge nocturn amb vaixell ens portarà problemes aquests següents dies: vòmits, cagarrines i mal de panxa. Per sort, ara sí, arribem a CASA (sí, amb majúscules!). Després de caminar força estona amb tot el pes que tenim al damunt, ens reben la Gina i l'Aitana amb una benvinguda semblant al "welcome home" de fa uns mesos. IHASIA s'ha convertit en casa, en el refugi que necessitavem des de feia uns dies. Sentir català i castellà i menjar alguna cosa diferent als últims mesos, fins i tot alguna cosa que s'assembla al menjar al que estavem acostumades. Ens ajuden a descobrir el món submarí, a no agoviar-nos si hem de respirar a través d'una ampolla, a aprendre a moure'ns només amb els peus (si utilitzes les mans....errrooor! No us ho recomano), a fer submarinisme en toda regla, a descobrir el moviment ballarí de l'arlequí, la forma peculiar del box fish i que no importa la profunditat on siguis si un banc de barracudes s'obre al teu davant com si d'una porta automàtica es tractés. En Salva, l'Unai, la Marta, el Toni, la Gina, l'Aitana i el Brujo ens obren les portes per conèixer un món meravellós, un món emocionant i preciós. Una parada tècnica a Bangkok ens fa encomanar a tots els déus i a creuar els dits. Tot apunta a que tindrem visa. Una setmana més a Koh Tao ens fa sentir part d'aquesta gran família que tenen tots ells aquí. Celebrem un aniversari i ens recorrem cales i caletes (a les pujades caminant!) amb el nostre conductor preferit, l'Héctor i la seva moto, que ens suporta a tots tres. Un tauró se'ns passeja per davant a la Shark Bay i el seguim, no sigui el cas que no en tornem a veure cap altre.
Ens acomiadem altra vegada (a alguns sense dir-los adéu) d'un lloc i d'una gent que ens ha près un trosset de cor i descobrint el Castle, guirilàndia borratxa, ja sabeu què és.
Tornem a la capital a recollir els passaports i...SORPRESA! tenim visat a l'Índia fins el novembre. Però no us esvereu, que tornem abans!
Chinatown ens sorprèn, sense farmàcies, amb uns fils encerats que ens aniran de fàbula per passar l'estona. I au, a viure un parell de dies en un hostal podrit i fastigós on l'últim dia reclamem que no marxem fins que ens obrin l'aigua i ens poguem dutxar.
I ens fem un fart d'esperar. A l'aeroport de Bangkok fora i dins, a l'aeroport d'Hyderabad i a l'estació de trens. Entremig, dos avions i la cara de felicitat d'un nen que rep una pulsera a conjunt amb el seu bat de cricket.
Sí, BENRETORNADES A L'ÍNDIA!
Molts petons, bonics!
Xenia i Mariona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada