..y olvidate de la preocupacion!

Despres de deixar occident, tres autobusos ens porten a Margao, ciutat de pas que tampoc passaria a la historia del viatge si no fos pels dibuixos de les parets i l'ambient que es respira a l'estacio de trens. Una nit alla i ja tenim massa ganes d'arribar al lloc del que tothom ens ha parlat. Agafem el tren i tenim temps de dormir, xerrar, llegir, esmorzar i ambientar-nos a l'entorn veient "El llibre de la selva". Imaginacio, planteu-vos al tros de la pel.licula on els monos rapten en Mowgli i el jefe canta el "oh, dubidu, quiero ser como tuuu..."Hampi ens rep amb una sorpresa. En Juanma camina pel carrer com si aixo ja fos casa seva. Una abracada, quatre explicacions, quatre recomanacions i ja hem d'acomiadar-nos d'ell per centessima vegada (i ja creiem que ultima!).

Una altra cabana passa a ser casa nostra. Aquesta no acaba de ser exactament el que considerarem casa. La calor, la mosquitera i els mosquits impedeixen que les nits siguin les millors del viatge, pero les estrelles brillen quasi mes que mai i ens passariem tota una nmit per contar-les. Unes motos es deixen conduir per camins i caminets. Ruines, pedres, roques, pobles, palmeres, temples, calor, sol i restaurants on fer la migdiada.
Una moto s'ho fa anar be per no tornar amb nosaltres a casa, pero tot i aixi veiem una preciosa posta de sol enfilats i fent malabars damunt de les roques del temple dels monos (despres d'haver pujat les 570 escales que ens hi duen). Ja tenim lloc preferit on, quan podem, esmorzem, dinem i sopem (quan no ens diuen que esta tancat, no hi ha power o ens foten fora...). Quan podem i ja no suportem les calors infernals dels migdies de Hampi, ens acostem al llac i ens hi capbussem. L'entorn es tan refotudament precios...

Fem un mati de temples, que si Ganesh, que si Shiva...i a la Mariona la Lakshmi la beneeix. Una caricia de trompa al cap i tot es veu amb ulls diferents, ulls de sort, ulls de persona beneida, en fi. Una altra moto decideix estar cansada de veure cada dia el mateix i ens fa anar al mecanic.

Definitivament comprovem que en aquest raco de mon les postes de sol tenen un encant especial, un noseque que enamora, alguna cosa que encara ens uneix mes. L'ultim mati decidim veure com el cuidador (de tot se'n diu cuidar avui en dia!) ajuda la Lakshmi a dutxar-se al riu. Nosaltres admirem i disfrutem amb l'espectacle com si fossim al circ. Un passeig per un cami que acaba sense avisar ens porta a les dues i a en Mowgli (el nostre nou amic gos) a enfilar-nos per roques i a fer-nos passar per escaladores expertes. L'ombra d'una gran roca ens deixa descansar i reflexionar sobre com de felices som i felicitar-nos mutuament pels 3 mesos viatjant 24 hores plegades (i ni una baralla, nens, ni una!!).

En fi, ens acomiadem d'un raco que recomanem a tothom que viatgi a aquest pais, escaladors experts, principiants, visitants amb bracos de persona esquifida... Un lloc especial que deixem ben guardat i al que ja hem promes tornar. (plegades, amb nocions de pujadores de muntanyes i dins d'un viatge del que ja en coneixem la ruta).

 Seguiu gaudint, bonics!
Xenia i Mariona.

Si aixo es guerra....que no vingui pau!

Som dia 21, avui hem quedat amb la Maitane i la Maialen a la German Bakery d'Arambol. Fem escala d'autobusos: Margao train station, Margao bus station, Panaji, Mapusa i a l'ultim autobus el desti, coincidencia o el que sigui que ha de ser, fa que el retrobament sigui abans, tots dins el mateix bus, tots arribant tard, tots felicos de veure'ns les cares de nou. Trobem el que sera casa nostra a Goa, una cabana de bambu a 70 metres de l'aigua, i marxem a fer el sopar de benvinguda. Son dies de platja, de llac, de fer-nos agradar conduint una moto (sense experiencia, sense casc, sense carril propi, amb gent al darrere, amb la felicitat dibuixada en cada rafega de vent que pentina els nostres cabells i amb camins per fer i defer sense punt d'arribada). Celebrem aniversaris de vintiquatre anys i fem regals sorollosos de sorpresa. Coneixem gent del pais que tenen el cap ben lluny del mateix pais.

A l'anterior actualitzacio ja us vam parlar del Kike, un noi de Saragossa molt viatjat. Compartim dinars, sopars, cerveses, concerts i jam sessions.
Heu sentit parlar del Holi, clar esta. Ara ja es tracta d'una festa coneguda arreu del mon. Nosaltres l'hem viscut aqui, d'on es originaria. Col.lorejant-nos amb la moto, desitjant-nos un: Happy Holi! a tothom que passa i sent els "guiris" mes colorits que es pot veure pel mercat de les puces d'Anjuna. Fins i tot, com actrius i actors famosos, ens demanen fer-se fotografies amb nosaltres, com a simbol de Holi. Tornem a casa i ens posem guapos, avui es el sopar de comiat. 

Aixo es tan occidental que"l'anem a fer una birra" ja no ens sembla estrany. Dormim acompassades al ritme de la nit i ens llevem per acomiadar qui ha compartit part del viatge i bots de carretera darrere la moto. Per sort, ja imaginem la retrobada a casa d'uns i a casa els altres.

I un dels moments mes emotius dels quasitresmesos que portem aqui: mengem un croisant de nutella (no us flipeu, no s'assembla ni de ben lluny als croisants que teniu al cap!) pensant que d'aqui unes hores el nostre superheroi ens deixara de protegir. Per sort, te un munt de fulls on tot el que hi escrigui ens arribara rapidament i sense necessitat de carter ni noves tecnologies. (Abracada telepatica, contacontes!) Si fossim nosaltres les escriptores del teu blog, segur que et mereixeries una actualitzacio a "una persona, un mon". Trobarem a faltar trobar-te (quasi) cada mati corrent, els (contes) que ens has explicat, que ens desitgis cada nit somnis dolcos i lliures, cantar cancons en grup, que ja te'ns perdis per tot arreu, imaginar histories de nasss de pallassos i fugir de les vaques al teu costat. Tenim massa projectes al teu costat a la tornada, per tant, ves preparant la barca, pirata!

I ara, aqui, comenca el nostre viatge en solitari. Una solitud de parella. Uns dies mes d'exercici, de platja, de relax, de menjar, de migdiada, de passejos i de nits musicades. Un llit emmosquiterat del que fa mandra entrar i sortir per la tecnica super depurada que ja dominem al cap d'uns dies.
Els matins estan plens de despertadors, mandra, roba de correr, peus descalcos sobre la sorra de la platja, trobades amb gent estranya que ens fa petites entrevistes els ultims minuts de recorregut, travessar rius quan desemboquen al mar, crancs que fugen als nostres peus i estrelles de mar ensorrades.

Happy Holi, bonics!
Xenia i Mariona.

Corroborem que ja hem estat al sud!

 Després d'una altra nit de tren (comencem a arribar a la conclusió que quasi dormim millor als trens que als hostals), arribem a Bengalore on fem escala agafant un altre tren. Sht! No ho digueu al revisor però hem fet tot el trajecte damunt els caps dels passatgers, al lloc on viatgen normalment les maletes. No us penseu que ens hem tornat boges, ho hem après de la gent d'aquí. A Mysore coneixem com es fan els "biris", tabac natural sense additius químics, com fan l'incens i comprem essències naturals. Voltem pel mercat de fruita i verdura quan els venedors ja pleguen les parades per anar cap a casa. Quan ens llevem, un autobús ens porta dalt d'un turó amb un parell de temples que no passaran a la història del nostre viatge (sin más!). El palau del Maharajà es fa immens als nostres ulls. Un gran jardí i un munt de temples l'envolten i el fan més bonic. Una audioguia en espanyol ens fa imaginar com es vivia en aquesta casa. Tot i així, tot ho disfrutem rascant-nos aquí, rascant-nos allà, amb molta força de voluntat i una paciència que encara no haviem utilitzat en el que portem de viatge. El senyor farmacèutic corrobora el que ja haviem previst: una petita reacció al.lèrgica que superem sense més (una mica de crema antihistamínica i ja està!). Il.luminen el palau al tard, li ressegueixen tots els contorns amb milers de bombetes quan ja és tot fosc. A l'hostal ens acomiadem del Manel i el Juancho, ens veiem a casa, companys! Sopem i agafem un altre sleeper train que ens portarà a la platja altra vegada. 

Un rickshaw ens porta al centre del poble on ja fem d'una habitació casa nostra. Aquests dies coneixem Kudle Beach perdent-nos per roques de platja i camins per autèntics aventurers, Ohm Beach (que és la nostra preferida si li trobes el racó) i Half-Moon Beach (on veiem el Quique per primera vegada). Un rickshaw amb presses ens porta a agafar un tren que, amb nervis, cames tremoloses, ungles rosegades i plans per descarregar motxilla, comprar bitllets i pregar que el tren tingui misericòrdia amb nosaltres, ens desespera arribant una hora i mitja tard.

Us hem d'anunciar oficialment que la Xènia és un reclam per a les vaques sagrades índies. Agrada perquè sí. Ens han atacat ja unes quantes vegades i han volgut menjar-se el nostre esmorzar. En fi, no li agraden!





 





Sigueu beeen feliços, bonics i boniques!
 
Mariona i Xènia

Anant del sud al nord per l'oest, Tamil Nadu i Kerala.

Pugem al tren amb 30 hores per endavant. Es tard, ja de nit i tenim la son ja dins el cos. Pugem i ens esperen les lliteres que ja coneixem. Una a baix, una al mig i una a dalt. Passem la nit i surt el sol. Ens espera un dia de lectura, fruita, escriptura, xerrera i inici de projecte. Si, ara tenim un projecte (un en concret ara dins els caps. Des que estem aqui n'arribem a tenir milions). Tenim ganes de cooperar, col.laborar, coneixer mes a fons, aprendre i creixer encara una mica mes del que estem fent (ja, se que sembla dificil!). Vam posar-nos en contacte amb Haribala ( http://haribalaong.blogspot.in/ ) i conviurem amb ells els mesos de juny i juliol a Koilakuntla, Kurnool, Andhra Pradesh. Mes endavant us explicarem mes concretament la nostra feina.
En fi, trenta hores que van passar volant. Un dia sencer i dues nits. El tren anava dues hores tard i l'hora d'arribada era les 6 i poc del mati a Chennai, pero a les 4'30h ens llevem quasi sols al vago i amb soroll d'estacio de fons. Haviem arribat i ningu ens havia despertat per informar-nos-en. Sort que era la ultima parada del recorregut, sino potser us estariem escribint des de la fi del mon. 

 Chennai, ciutat grossa, de fet, immensa, desperta als nostres ulls entre badalls, lleganyes i esperes d'autobus. Durant el tren ens han recomanat visitar Mamallapuram. Per tant, ens dirigim en aquesta direccio. Un nou raco amb calor, motxilles i mosquits i ja tenim l'hostal on dormirem. Anem cap a la platja. Primera vegada en mesos que veiem el mar i deixem ballar les nostres ments en un ocea desconnegut. Passem la tarda en una zona que ens sorpren, un parc ple de grans pedres com llencades des d'una nau del cel, amb petits microclimes on realment es pot respirar, pedres tallades amb superheroines i vaques sagrades i petites construccions on des de dalt shi veuen les postes de sol. Tambe hi ha un far que indica el cami de possibles pescadors desorientats. Dormim entre mosquiteres amb forats, mosquits dins i mosquits fora i un ventilador que ni fa moure l'aire calent que inunda l'habitacio i comenca a ofegar-nos.Un bany de bon mati, una mica de ioga, una capbussada amb mon dels somnis. Passegem una estona i un autobus ens porta a caminar altra vegada amb la casa al damunt per agafar un tren dels de veritat sense haver de dormir (per sort no a hora punta!). Dinar super barat al restaurant oficial de l'estacio i ja tornem a ser dalt d'un tren amb la sleeper class direccio Kanyakumari. 

Ens llevem al sud, al sud del sud de mes al sud (algu diria que som del sud de sentiment, som del sud de les arrels). Ens fem un fart de passejar pels carrerons daquest poble pescador amb un tant per cent de turisme indi forca elevat, barques, pescadors, sortides i postes de sol amb el sol mes immens que havien gravat abans els nostres ulls. Temples enmig de l'aigua on hi hem d'arribar amb vaixell i un temple a terra ferma que ens deixa entre sorpresos i estranyats. Ens llevem un mati per veure el naixement del sol pero la pluja i els nuvols no ens el volen deixar veure. Curiosos i plens d'ansia d'aventures decidim sortir de casa igual. La pluja vesteix (o desvesteix) els nostres cossos que des de l'escullera criden a tots els deus i al mon sencer que som felicos i aixi procurarem seguir. I aqui acaba la historia de Kanyakumari al nostre diari, amb un altre tren on aquesta vegada coneixem el Manel, un arquitecte de Santa Coloma que viura amb nosaltres i compartira "10 milles per veure una bona armadura".

Ens dirigim a Varkala, un indret que la guia recomana als "motxilerus" (podriem dir que ja ho som una mica) i que a nosaltres ens sembla al que s'assemblaria a un veritable parais. Platges de sorra fina i aigua calenta, txiringuitos amb menjar mes occidentalitzat, crancs amagats a la sorra que ens sorprenen corrent amb nosaltres els matins esportistes (si, hem comencat a correr!), matins d'esmorzar sucs de fruita naturals i torrades amb nutela i una nit de comiat en que ens regalem un sant sopar. Per ser un poble de costa, peix, calamars i gambes. Llastima que ens falta un bon vi d'acompanyament. Un mati despres de correr amb suor i sal de mar sobre els nostres cossos encara ajudem uns pescadors que donen instruccions de com hem de col.laborar per treure la barca de l'aigua. Han estat dels millors comiats i un tren ja ens porta cap a Alappuzha.

 

Despres d'una estona buscant, l'hostal ve a nosaltres i l'habitacio, amb unes congues (trencades!) ens crida a tocar. Es nit de Shivaratri i al costat del temple es fa festa. A ritme de musica hindu i algun que altre hit com el "Disco dancer" marxem sent l'anima de la festa i tenim sobre nostre les mirades dels nous admiradors (amb els nostres movimientos sexys, mare de deu senyoor!). Una nit d'estels preciosos orfes de lluna. El dia seguent anem a fer una ruta pels backwaters amb la petita barca del nostre conductor preferit, en Guirish. Un recorregut que se'ns fa forca llarg (5 hores asseguts al terra de la barca). Fem tarda d'escriure i de panxing. 

Ens llevem i els autobusos saben on anem. Ens porten directament a Fort Cochin on, despres de buscar forca estona, amb les motxilles a l'esquena, trobem un lodge a la nostra mida. Parets plenes de graffitis del Bansky, lampares hippies, terres i portes pintades, una habitacio amb una dutxa d'aigua minima pero acollidor, divertit i entranyable. Marxem a visitar el poble i un parell de motorickshaws ens porten gratis cap al barri jueu on ara nomes hi viuen quatre families. Visitem la sinagoga i tornant caminant ens trobem que just fins dema hi ha la "India's First Biennale, comprem l'entrada i visitem alguns dels edificis de l'exposicio. Veiem les xarxes xineses al tard, com ens han recomanat i quan ja volem anar cap a l'hostal fem competicio nois-noies per comprovar l'orientacio i rapidesa de cada equip. Les noies en 7 minuts som ja dins l'hostal tocant la guitarra i cantant hits que tenim al cap des de fa dies. Els nois tarden dues hores en trobar el lloc on dormim i gracies a algu que els porta amb moto fins la porta. 

 Ens llevem i arribem a Munnar amb autobus. Es un descans de la calor, una nit freda de mantes, una sensacio que feia molt temps haviem oblidat. Un poble rodejat de camps de te que ens brinda un passeig de tot un mati perdent-nos entremig de plantacions que s'estenen fins on arriben els nostres ulls. De tornada cap a casa passem per un museu del te. Un autobus ens torna capficades i absortes en els nostres pensaments, en versions de cancons que ja son banda sonora del viatge i en contes de llibretes per l'Anna. 
Si, volem dedicar una part d'aquesta actualitzacio a ella. L'Anna te 5 mesos i mig i quan tornem ja tindra un mes de vida. Benvinguda al mon, petita bonica. Ja t'esperem amb candeletes!!

Ja sabeu, a disfrutar, capsgrossos! :)

Xenia i Mariona.