dimecres, 24 de juliol de 2013

El camí per arribar a casa!

Esperar, esperar i esperar...esperar desespera? En tot cas, a nosatres ens acaba servint per explicar-vos coses que no sabem i ni rastre de la desesperació! Hospet ens acull amb en Ramesh presentant-se'ns a la porta i el seu acompanyant, el "noi del cafè" que: parla una miqueta el català. Ens condueixen a Hampi i passem un dia i mig a l'Ohm Shiva Guest House. Repetim el que un dia ens va agradar però aquesta vegada arribem al llac sense motos. Ens llevem ben aviat i un tren ens duu a Margao, una estació que ens agrada. Margao busos, Panjim, Mapusa i Arambol, 4 recorreguts coneguts, i arribem just a l'hora per menjar-nos una bona "pizza" de xampinyons. Cocks town, el seu wifi, el seu menjar (els seus cheese nans), i la nostra habitació amb un ventilador especial que sembla que no faci res però que quan de nit decideix prendre's un descans ens trobem a les dues de la matinada al passadís amb una espelma pregant a qualsevol que ens torni la llum. I són dies de monzó, de pluges que calen, de sols espatarrants, l'aigua del mar remoguda que s'empassa varnilles d'ulleres de sol. Dies de lectura, de relax, de prendre poc sol, de caminar per carreteres que es fan eternes i que es mengen el temps, que acaba passant volant. Dies que havien d'incloure altra vegada la desesperació de l'espera i que acaben incloent un: madre mida, com passa de ràpid el temps!
I ens tornem a trobar a Hampi, en mode standby, després de l'estimada combinació d'autobusos, trens i rickshows però en direcció contrària,a les cinc del matí, esperant que en Ramesh ens reculli per agafar l'autobús direcció Anantapur.
Que ens rebin parlant espanyol i fins i tot una mica de català ens segueix sorprenent. Això, que ja som a Fundació Vicenç Ferrer. L'Imanol Arias sopa davant nostre totes les nits que hi dormim, diuen que hi grava una pel.lícula d'aquestes de tve de 2 o 3 capítols. Visitem els seus projectes: objectes fets a mà, llibretes, estampació de teles... Visitem l'hospital i el lloc on descansa aquesta persona admirable. Coneixem la seva companya de viatge, l'Anna Ferrer.
La sensació de la trobada amb els nens apadrinats dels tiets de la Xènia és ben estranya però més tard ho recordarem rient. El Giri és vergonyós i la seva família ens acull com si fossim part d'ella. Vol ser mestre i jugar al cricket és la seva distracció més gran.
Ens hem d'acomiadar de la truita de patates, el pollastre a la planxa i la crema de pastanaga. Dos autobusos ens transporten a Koilakuntla, el paisatge ja ha canviat. Tot sec, tot roca. I la Gabi i la Maria ja ens esperen a la porta d'Haribala. La Xènia massa carregada, la Mariona coixejant pel nou esquinç de turmell.

 



Seguiu/sigueu feliços, bonics i boniques!


Xènia i Mariona.

1 comentari:

  1. Ya trovaba en falta els vostres comentaris i alguna foto, encara que millor guardarles les fotos, esteu molt guapes, cuideus molt i fins molt aviat guapes, un petoooooo

    ResponSuprimeix