Kolkata!

Sortim de Varanasi d'esquenes i somrient a qui ens saluda amb la ma. Debem ser una estampa molt graciosa. No hi ha qui ens miri i no li aparegui un somriure als llavis i, agradant-nos la situacio, som nosaltres qui provoquen aquestes reaccions a la gent del carrer.
Primer contacte amb els trens indis, no sabem si haurem de dormir els uns damunt els altres o tindrem habitacio i tot. Sigui el que sigui estem disposats a viure l'experiencia de 13 hores rodant per les vies del tren. Ja dins, l'ambient es agradable, la gent es amistosa i el recorregut que havia de ser interminable ja se'ns fa curt. De bon mati apareix davant els nostres ulls una Calcuta que se'ns assembla a Londres a uns i a l'Habana als altres. Pugem a l'autobus que ens porta al nostre barri i caminant amb la casa a l'esquena ens trobem ja a casa, Maria Hotel a Sudder Street. I ja dins l'habitacio amb sostres alts i un ventilador que dona voltes sense parar com si corres perque arriba tard a algun lloc. Sembla mentida pero tant felices les nostres panxes salten, canten, ballen i viuen remogudes i en caos constant. Ja ho diuen que l'India es caotica, no? Comencem a integrar-nos!
Fem dues noves companyes de cami, la Maialen i la Maitane, que compartiran passejos per una Calcuta desconneguda als nostres passos, apats i llargues converses. Recorrem carrers, visitem una altra part del Ganges, ens enamorem de les parades de fruita del mercat i tot i que no es una ciutat en la que hi hem posat grans expectatives, l'acceptem com a ciutat al nostre cami.

Anant a buscar el tren entre rapids comiats tristos pero amb un toc de color d'un vermell nas de pallasso, decidim retrobar-nos en tres setmanes en un altre raco de l'India. Fins aviat, princeses!
Ens sentim en pau amb nosaltres mateixes i amb el que ens envolta. Gaudim cada moment fent veure que es l'ultim, l'unic o el primer. No tenim por del que ens depara el cami perque ningu mes que nosaltres l'esta dibuixant (ja sabeu!). Tenim ganes (en ocasions ansia) d'explicar-vos-ho tot fil per randa, amb pels i senyals, amb tot luxe de detalls. Pero sabem que podeu esperar i us fara il.lusio que encara tinguem mes aventures a compartir. De moment unes quantes, bastantes, moltes...

Sigueu felicos, bonics i boniques!

Xenia i Mariona.

Varanasi, Vanarasi o Benares?

L'autobus sembla no tenir pressa ni hora d'arribada a casa clara. Asseguts amb els culs ja quadrats, ens desafia la paciencia. Xerrem amb el nou company de viatge, el Juan Carlos, fem pulseres, llegim, dormim i observem el paisatge. Alguns amb tantes hores fins i tot devoren llibres. Espantem la gent amb els nostres culs blancs sota la pluja i la ciutat ens rep "por todo lo alto". Carrers foscos, caca de vaca al terra barrejada amb fang, motxilles a l'esquena i passejant-nos per la Varanasi cercant un llit buit. Un raconet de terra i uns matalassos d'escuma ens fan servei i passem la primera nit a casa, contents, nerviosos i ansiosos per coneixer-nos ja els amagatalls d'aquesta ciutat. La nova parada del cami apareix davant nostre amb dies ennuvolats i plujosos. Tot i aixi no ens deixa de sorprendre. No plora, es purifica (i ens purifica!), potser fins i tot plou aigua del Ganges. Aqui es on va morir Shiva, el destructor del mon (per sort Brahma el crea de nou i Vishnu el preserva i aixi successivament). Pero aquest poder de destruccio te alhora un gran poder purificador tant a nivell personal com a nivell universal. Es per aquest motiu que en aquesta ciutat hi trobem, a la vora del Ganges, families incinerant els cossos dels seus familiars recent morts, bodes, gent banyant-se i purificant els seus cossos...

Volem marxar al Kumh Mela pero ens esperem a que el cel faci una treva i ens concedeixi la possibilitat de visitar el lloc del que tant ens han parlat. Aquests dies afegits a Varanasi ens brinden la possibilitat de veure el trasllat de campaments amb desenes i desenes de Naga Babas (guerrers de Shiva) a la vora del riu a causa del mal que ha fet la pluja i les inundacions als campaments d'Allahabad. Aquests personatges son aquells qui renuncien a tots els vincles que els uneixen a allo terrenal o material per consagrar-se a la recerca de l'alliberament espiritual. Aixi es converteixen en monjos errants, dedicant-se a la meditacio i la contemplacio. Son personatges que van vestits amb cendres i coloregen la seva pell.
Despres de tot aixo us preguntareu: i que cony es el Kumh Mela aquest? Aqui ve l'explicacio!

Es tracta d'un peregrinatge hindu 4 vegades cada 12 anys. Cada cicle d'aquests 12 anys inclou un "maja kumbhamela", aquest any a Allahabad (a 3 hores amb autobus de Varanasi) on hi participen milions i milions de persones. Aquest any s'hi esperen uns 100 milions. En aquest peregrinatge l'aconteixement mes important es la immersio al riu. Els Naga Babas (ara ja heu de saber qui son!), els dies astrologicament calculats (dies de Shahi Shan) son els primers en banyar-se nus, despres tothom pot. Submergir-se completament, segons els hindus, netejara de tots els pecats el protagonista i les seves seguents 88 generacions.

Arribat el moment, l'autobus ens deixa a les portes dels campaments. S'allarga fins on arriba la vista, miris cap on miris. L'arribada al Rainbow Camp ens fa sentir especials (realment, ho som?). Despres de caminar durant una hora amb els sol volent travessar les nostres pells (pells que als pocs dies se sentiran ressentides), ens reben amb abracades (de les llargues, de les que agraden tant) i amb uns quants: benvinguts a casa! Aqui som gent d'arreu, babas i fins i tot nens. Ens transmet una pau interior que ens transporta a una petita platgeta a la vora d'un riu, que sera el nostre raco preferit dels 2 dies que conviurem amb aquesta gent. Per ells els diners no son necessaris i no cal que aportem res durant la nostra estada. O si, de fet, aportem allo mes gran que tenim i allo que mes agraeixen, ens aportem a nosaltres mateixos, les nostres mans, les nostres converses, la nostra col.laboracio...

Tornem a Varanasi, deixant el Juanma al Rainbow, despres d'haver vist un raconet de mon que reuneix gent, que d'un principi, ens semblaven bojos i que, despres, potser, ens han fet sentir mes bojos a nosaltres. Retornades a la gran ciutat, hem de fer el que de moment menys ens agrada, acomiadar-nos. En Juan Carlos torna a casa. El veurem a la nostra tornada, de ben segur!
Uns dies de tranquil.litat, fotografies i menjar que s'apropa a l'occidental i ja ens tornem a trobar els tres cowboys (ja retrobats) amb les motxilles a l'esquena buscant l'andana del nostre tren, el nostre vago i la nostra llitera.

I aixi estem, esperant que us agradi seguir-nos llegint i visqueu una mica el que estem vivint nosaltres. Seguiu alegres i disfrutant!
Salut!

Xenia i Mariona.

Moltes coses a dir-vos i tot per compartir!

 Després d'una visita ràpida (de consulta mèdica), decidits, vam pagar 600 rúpies per sentir-nos gondolers durant unes quantes hores. Els tres, amb un parell de rems i no tota la seguretat de poder aguantar aïllats a l'aigua tantes hores vam dirigir-nos al centre del llac. Increïble. Quan l'experiència acabava no podíem creure haver fet passar tan ràpid les hores. Remadors atrapats en nenúfars, dinars en platgetes amb escoles, visites rapides a temples flotants, avistament d'aus voladores i, relaxadament sentir-nos en una petita part de cel (quan la panxa no remuga), tan petita que ens permet acabar el dia certificant que hem sigut feliços.
 


El matí següent (panxa remoguda encara) el sol prèn la decisió de fer néixer el dia als nostres ulls. Als nostres i al de la càmera, per sort per vosaltres. Nosaltres dues tenim gravades a la memòria les sensacions de serenitat, libertat i amistat que van tenir a l'arribar a un cim que ens brinda la possibilitat de veure vuitmils a la nostra alçada. Però no, no ens hem transformat en alpinistes professionals, només un és una il.lusió òptica!
Com la nostra vida ara per ara no ha d'estar pintada pel millor pintor si tots (i dic tots!) tenim al cap l'Edith Piaff xiuxiuejant-nos, amb veu dolça, que la vida és rosa?

Heu tingut mai la sensació de volar? Absteniu-vos amb respostes drogoaddictes, somiatruites i demés. Nosaltres, ara per ara, hem pogut sentir-nos ocells, ocells de l'Himalaia, ocells que somiaven volar des del niu i que un dia, un dia preciós per cert, sense permís de vol, van estendre les ales i van desafiar el vent amb l'ajuda d'algú, ja que mig porucs no sabien si se'ls acceptaria com a nous pilots. Després de 30 minuts veient el món des de les altures, baixant desafiant la gravetat, vam tocar de peus a terra i vam tornar a la realitat. No oblideu mai que som ocells que amb les ales obertes busquen el seu raconet de mon i un raconet en el cor de cada persona que coneixem (i en el teu, és clar!)

Aquests dies estan plens de retrobaments i comiats. Aquesta vegada tocava acomiadar-se del Robert, l'Adela i el Pokhara Paradise. Entre llaganyes als ulls i respalls de dents ens dirigiem ja cap a la jungla. Ara a sentir-nos cocodrils, rinoceronts, elefants, cèrvols i, amb una mica de sort, tigres. En Nobin ens va explicar durant el dia de caminada tota classe d'històries d'arbres, ocells, ànecs de l'amor i ens va fer agafar paciència esperant l'arribada d'animals que van aparèixer ja quan tornavem cap a casa, els tres sense dir res però pensant positivament: quan has vist tu un cocodril al passeig (tan llarg com l'avorriment) de la Garriga o a Roma, casa nostra? Mai! Per això ja erem mig feliços. Però el moment va arribar, com arriben tots els bons moments. I, de sorpresa, va aparèixer davant els nostres ulls una telenovel·la de jungla, un "liu" de faldilles amb totes les lletres. Dos rinoceronts fan l'amor pacíficament quan un altre (mascle) s'apodera de la femella i, com un veritable campió, segueix "fent feina", provablement les 4 hores que ens expliquen que aguanten.

Un altre comiat, aquesta vegada només de Chitwan. Marxem a veure on Maia Devi va parir a Buda. Una ciutat quasi amb més temples que persones, ciutat que ens presenta un nou company, l'Albert de Terrassa. Amb ell compartim tarda i nit. 

El dia següent ja tornem a ser tres cowboys solitaris que segueixen construïnt carretera cap a l'Índia. Autobusos, ciutats caòtiques i desconnegudes cada una més índia que l'anterior i un cartell ben gran que ens dóna la benvinguda a l'esperat país de destí. Ja hi hem arribat. Ens segellen. Estem fitxats per l'oficina d'immigració. Ja s'anuncia la nostra arribada.
I cada un a la seva manera, dalt d'un autobús que ja ens condueix a Varanasi, imagina i especula, somia i vol saber què és el que ens tenen preparat el país, la gent i la nova ciutat que coneixerem.


Disculpeu el retard de l'actualitzacio. Entre pors de perdre fotos al connectar amb la tecnologia india i falta de temps, us hem tingut poc informats. Esperem que disfruteu de les noves noticies tal i com nosaltres hem disfrutat vivint-ho!





Salut!
Xenia i Mariona.

Felicitats!

Per fi vam poder desfer-nos de la corda invisible que ens lligava a aquella ciutat. Kathmandu es va acabar fent refugi per gent malalta i homes grisos del banc del temps, com personatges de Momo. Vam agafar un autobus que ens va portar a retrobar-nos amb els companys de viatge. Ara, despres d'estar dos dies "en contacte" amb la natura altra vegada tornem a sentir que els nostres cors tornen a bategar fort, les panxes es remouen de l'emocio d'estar descobrint un altre raconet del petit mon que ens envolta i tenim les oides mes obertes que mai escoltant histories de gent apassionant.
Ahir vam anar a la World Peace Stupa per un "cami pintoresc", segons la Lonely Planet i vam dinar uns entrepans de tonyina que tenien gust a trocet de cel. Tornant vam construir un nou cami al que d'aqui un temps ja podran posar el nostre nom.

Avui hem anat a caminar rodejant el Phewa per l'altra banda. Una caminata de companyes de viatge sota un sol d'inici d'estiu i converses a la vora del llac.

I avui, hem viscut un moment forca emotiu. Ens ha marxat el Marcal, un dels grans! Ell ja ha comencat el viatge de tornada a casa. Li desitgem tota la sort possible (i la impossible tambe!), sabem que sera un cami ple d'aventures i bones experiencies.

I ja acabant, volem fer-vos saber que ens autofelicitem. Ja fa una mica mes d'un mes que vam posar-nos la casa a l'esquena i vam sortir de casa volant a un pais que encara era desconegut.

Us estimem!
Xenia i Mariona. 

Kathmandú!

Les tres passejant per Boudha!

Aquests dies hem visitat la ciutat. Hem vist Swayambhunath, un temple budista elevat sobre la ciutat. És l'anomenat temple dels monos. Thamel és el barri de turistes per excel.lència. On comprem la roba de muntanya i on tenim un parell de restaurants preferits. La Plaça Durbar (“palau”) és on antigament es coronava i legitimava els reis i està plena de temples. El Maju Deval, un d'ells, és on ens agrada seure al sol a llegir. Si camines cap al sud hi trobes la plaça Basantapur, antigues quadres d'elefants on ara hi ha un munt de paradetes ambulants. I si segueixes caminant arribes a Freak Street (casa!).

Pujant les escales del temple dels monos

Encenent espelmes..

La nova lectura.

El nostre pitjor malson!

Demanant desitjos...

  

Enmig de les tres voltes al temple.

A Swayambhunath!

Farà 6 dies que tornem a ser aquí. Caminem amunt i avall. Al principi ens enfadavem amb nosaltres mateixes per perdre'ns anant al mateix lloc de cada dia. Ara caminem pel carrer i ens saluden. Coneixem uns quants racons dels preciosos. Sabem on seure i llegir quan estem agoviades i on prendre el sol quan tenim les mans i els peus congelats. Aquesta ciutat, la contaminació, els embusos, la gent, les olors, les pudors, l'incens, les banderoles d'oracions, els monos, els gossos, les flors, els temples, les campanes, els “om mani padme hum”, els black teas, els hot lemons, els dal bhats, els cheese nans, els curts, el yak cheese, les crispetes del bar del wifi, les mantes que portem tot el dia damunt, els namastes, les suntalas, la gent, freakstreet, la música i mil milions de coses més podrem dir que ens recordaran aquest petit lloc de món que per nosaltres ja és molt gran. En definitiva, quan estem cansades se'ns escapa allò de: ai, tinc ganes d'arribar a casa. Casa nostra? Sí, us hem d'explicar un secret, això ja és una mica casa. 



 Cuideu-vos, companys i companyes!
Xènia i Mariona-

Descansant al riu despres del primer dia de caminar

Hem estat de trekking. Tot sembla diferent des d'un altre punt de vista. Des de les alcades, des de la muntanya, des de la neu i el fred, des d'un Nepal que no haviem tastat i que ens agradaria (despres d'aquests dies) que fos un plat del nostre menu de cada dia. Us expliquem!
El primer dia: arribem a Syaprhubesi despres d'unes quantes hores amb autobus (dels tipics nepalis, musica, gent a vessar...). Escollim lodge, ens passejgem pel poble i a descansar!
Segon dia: comencem a caminar, sembla que la pujada no acaba i les forces comencen a defallir. Arribem a Chilime i decidim que aqui farem nit.
Tercer dia: arribem a Tato Pani (aigua calenta amb nepali), unes termes al mig de la muntanya i ens passem hores i hores en remull. Al sortir-ne semblem avis i avies amb les mans plenes d'experiencies.

Veient el Tibet. Cansats pero felicos!

Quart dia: ens recomanen la vista de la platea tibetana des de Taruche. Arribem a Naghtali, descarreguem motxilles i ens en anem cap alla. Les vistes son espectaculars i a la baixada decidim que ens quedem en un refugi (on no hi ha ningu!). A mitja nit, ens n'adonem que sembla que comenca a nevar pero no ens preocupa fins que ja ens llevem nevats del tot!
Cinque dia: la neu apreta i sembla que ens quedarem al refugi. Sort de que aqui hi ha homes de muntanya que pensen en tot. Entrem llenya, neu per desfer i ens fem uns tes beeen calents. A mig mati decidim que quedar-nos pot ser una mala jugada i baixem (nevant, pedregant i plovent) fins a Thuman. Aqui farem nit.

Fora del nostre refugi. Ens semblava estar dind d'una pel.licula!

Sise dia: En Juanma baixa cap a Syaprhubesi aviat per que ja ha de tornar cap a Kathmandu. Nosaltres ens llevem i baixem (perdent-nos i veient paisatges increibles) fins al mateix lloc per comencar ja la ruta cap a Langtang. En Juanma ha perdut l'autobus i ens el trobem a la Social Bakery. Pugem fins a Bamboo i alla fem nit.
Sete dia: De cami a Tyangsyap Village ens trobem en Ben (les casualitats no ens deixen de sorprendre!!) i fem el cami amb ell. Alla fem nit. 
Vuite dia: avui, ja cada un per separat, caminem fins Kyanjing Gumba. Aqui tambe fem nit. Es un ambient especial. Tot nevat, rodejat de sismils i setmils sembla que estiguem dins d'una pel.licula. 
Nove dia: fem cims (4200m i 4700m) Mai haviem arribat taaaan amunt i ja no podem dir que ho tornarem a veure tot igual. Dormim a Kyanjing una altra vegada.
Dese dia: ens separem. La Xenia i jo comencem a baixar i arribem fins a Lama Hotel, despres de passar per terra de monos, yaks, vaques i pobles semiabandonats. Dormim alla.

Onze dia: Ja baixem fins a Syaprhubesi. Passegem, descansem, anem al riu (a menjar crispis!!) i de sobte (les casualitats actuant de nou!) ens trobem en Juanma i la Neus. Amb ells esperem l'arrribada de la resta de companys de viatge. Amb l'alegria de les retrobades xerrem, sopem i a dormir!
Dotze dia (i ultim!): ens despedim i agafem l'autobus. Ja hem arriibat a Kathmandu.

Aquests dies ens hem sentit fortes i debils, de cap i de cos, ens han unit, ens han fet superar pors i ens han fet creixer els sentiments de serenitat i llibertat. Aqui nomes hi ha passes gegants endavant. El cami del darrere esta fet i sempre ho estara. I a les motxilles de la memoria hi guardem (en les butxaques mes preuades) un raconet del mon que ja no ens sera indiferent. Gracies per fer-nos creixer, mon!



(Avui hem perdut totes les fotografies d'una de les targetes de la camera. Intentarem solucionar el buit en el temps amb les fotos dels nostres companys de viatge. De moment, cortesia del Juanma. Visiteu-li el blog, en definitiva un bon blog! http://cartesdasia.blogspot.com/)

Salut, preciosos!
Xenia i Mariona.

Ja fa dos dies que som aqui. Un canvi important: nova cultura, nova gent i nous companys de viatge. De moment sabem cuinar momos i que els monos son bons lladres de menjar. Dema mes i millor!
(aqui no hi ha acceents :( ...)

Mariona i Xenia.