Moltes coses a dir-vos i tot per compartir!

 Després d'una visita ràpida (de consulta mèdica), decidits, vam pagar 600 rúpies per sentir-nos gondolers durant unes quantes hores. Els tres, amb un parell de rems i no tota la seguretat de poder aguantar aïllats a l'aigua tantes hores vam dirigir-nos al centre del llac. Increïble. Quan l'experiència acabava no podíem creure haver fet passar tan ràpid les hores. Remadors atrapats en nenúfars, dinars en platgetes amb escoles, visites rapides a temples flotants, avistament d'aus voladores i, relaxadament sentir-nos en una petita part de cel (quan la panxa no remuga), tan petita que ens permet acabar el dia certificant que hem sigut feliços.
 


El matí següent (panxa remoguda encara) el sol prèn la decisió de fer néixer el dia als nostres ulls. Als nostres i al de la càmera, per sort per vosaltres. Nosaltres dues tenim gravades a la memòria les sensacions de serenitat, libertat i amistat que van tenir a l'arribar a un cim que ens brinda la possibilitat de veure vuitmils a la nostra alçada. Però no, no ens hem transformat en alpinistes professionals, només un és una il.lusió òptica!
Com la nostra vida ara per ara no ha d'estar pintada pel millor pintor si tots (i dic tots!) tenim al cap l'Edith Piaff xiuxiuejant-nos, amb veu dolça, que la vida és rosa?

Heu tingut mai la sensació de volar? Absteniu-vos amb respostes drogoaddictes, somiatruites i demés. Nosaltres, ara per ara, hem pogut sentir-nos ocells, ocells de l'Himalaia, ocells que somiaven volar des del niu i que un dia, un dia preciós per cert, sense permís de vol, van estendre les ales i van desafiar el vent amb l'ajuda d'algú, ja que mig porucs no sabien si se'ls acceptaria com a nous pilots. Després de 30 minuts veient el món des de les altures, baixant desafiant la gravetat, vam tocar de peus a terra i vam tornar a la realitat. No oblideu mai que som ocells que amb les ales obertes busquen el seu raconet de mon i un raconet en el cor de cada persona que coneixem (i en el teu, és clar!)

Aquests dies estan plens de retrobaments i comiats. Aquesta vegada tocava acomiadar-se del Robert, l'Adela i el Pokhara Paradise. Entre llaganyes als ulls i respalls de dents ens dirigiem ja cap a la jungla. Ara a sentir-nos cocodrils, rinoceronts, elefants, cèrvols i, amb una mica de sort, tigres. En Nobin ens va explicar durant el dia de caminada tota classe d'històries d'arbres, ocells, ànecs de l'amor i ens va fer agafar paciència esperant l'arribada d'animals que van aparèixer ja quan tornavem cap a casa, els tres sense dir res però pensant positivament: quan has vist tu un cocodril al passeig (tan llarg com l'avorriment) de la Garriga o a Roma, casa nostra? Mai! Per això ja erem mig feliços. Però el moment va arribar, com arriben tots els bons moments. I, de sorpresa, va aparèixer davant els nostres ulls una telenovel·la de jungla, un "liu" de faldilles amb totes les lletres. Dos rinoceronts fan l'amor pacíficament quan un altre (mascle) s'apodera de la femella i, com un veritable campió, segueix "fent feina", provablement les 4 hores que ens expliquen que aguanten.

Un altre comiat, aquesta vegada només de Chitwan. Marxem a veure on Maia Devi va parir a Buda. Una ciutat quasi amb més temples que persones, ciutat que ens presenta un nou company, l'Albert de Terrassa. Amb ell compartim tarda i nit. 

El dia següent ja tornem a ser tres cowboys solitaris que segueixen construïnt carretera cap a l'Índia. Autobusos, ciutats caòtiques i desconnegudes cada una més índia que l'anterior i un cartell ben gran que ens dóna la benvinguda a l'esperat país de destí. Ja hi hem arribat. Ens segellen. Estem fitxats per l'oficina d'immigració. Ja s'anuncia la nostra arribada.
I cada un a la seva manera, dalt d'un autobús que ja ens condueix a Varanasi, imagina i especula, somia i vol saber què és el que ens tenen preparat el país, la gent i la nova ciutat que coneixerem.


Disculpeu el retard de l'actualitzacio. Entre pors de perdre fotos al connectar amb la tecnologia india i falta de temps, us hem tingut poc informats. Esperem que disfruteu de les noves noticies tal i com nosaltres hem disfrutat vivint-ho!





Salut!
Xenia i Mariona.

Felicitats!

Per fi vam poder desfer-nos de la corda invisible que ens lligava a aquella ciutat. Kathmandu es va acabar fent refugi per gent malalta i homes grisos del banc del temps, com personatges de Momo. Vam agafar un autobus que ens va portar a retrobar-nos amb els companys de viatge. Ara, despres d'estar dos dies "en contacte" amb la natura altra vegada tornem a sentir que els nostres cors tornen a bategar fort, les panxes es remouen de l'emocio d'estar descobrint un altre raconet del petit mon que ens envolta i tenim les oides mes obertes que mai escoltant histories de gent apassionant.
Ahir vam anar a la World Peace Stupa per un "cami pintoresc", segons la Lonely Planet i vam dinar uns entrepans de tonyina que tenien gust a trocet de cel. Tornant vam construir un nou cami al que d'aqui un temps ja podran posar el nostre nom.

Avui hem anat a caminar rodejant el Phewa per l'altra banda. Una caminata de companyes de viatge sota un sol d'inici d'estiu i converses a la vora del llac.

I avui, hem viscut un moment forca emotiu. Ens ha marxat el Marcal, un dels grans! Ell ja ha comencat el viatge de tornada a casa. Li desitgem tota la sort possible (i la impossible tambe!), sabem que sera un cami ple d'aventures i bones experiencies.

I ja acabant, volem fer-vos saber que ens autofelicitem. Ja fa una mica mes d'un mes que vam posar-nos la casa a l'esquena i vam sortir de casa volant a un pais que encara era desconegut.

Us estimem!
Xenia i Mariona.